dimecres, 6 de maig de 2015

Sant Aniol i Bassegoda: primera incursió per l'Alta Garrotxa

La Garrotxa és una zona desconeguda per mi. De fa temps que tinc ganes d'anar-hi, però no acabo de trobar el moment. A l'estiu que és quan tinc més temps hi fa massa calor i al llarg de la resta de l'any és fàcil anar trobant excuses. 
Ja fa temps vaig pujar el Comanegra i també un dia d'estiu vaig donar una volta força complerta al Puigsacalm. A la meva llista de llocs preferents a visitar tenia Sant Aniol d'Aguja i el Pic de Bassegoda. Recordo les cròniques que d'aquests indrets penjava l'amic Luigi al al bloc Mary Ann hold my hand malauradament avui ja tancat.
Aquest cap de setmana llarg he tingut la excusa perfecta per realitzar aquesta primera incursió. El diumenge complia anys. Què millor que una bona sortida de muntanya per celebrar-ho! Tinc a la volta de la cantonada el repte de participar amb l'amic Joan en tres rogaines de 6 hores en tres dissabtes consecutius i fer aquesta ruta serà un bon entrenament per posar tota la màquina a punt.
Surto amb dues possibilitats de ruta, una curta (Sadernes, Sant Aniol, Salt de la Núvia, Sadernes) i una més llarga (Sadernes, Sant Aniol, Puig de Bassegoda, Sadernes). Un cop arribat a Sant Aniol escolliré.
A les 9 ja sóc a Sadernes i em poso en marxa.


La primera part de la sortida és per pista i pel costat del Llierca. Ben aviat l'abandono per seguir la riera de Sant Aniol. Comprovo que va curulla d'aigua. Em tocarà remullar-me els peus per travessar-la algunes vegades a gual. Un cop al Gomarell s'acaba la pista i el camí es converteix en un caminoi, per moments, excavat a la roca just al costat de la riera.
L'aigua s'ha emportat un pont de fusta que hi havia per travessar a l'altra banda i toca passar saltant per les pedres. Sense pèrdua i havent gaudit d'uns camins encantadors en aquesta part fina, ben aviat ja sóc a Sant Aniol: primer objectiu assolit. Ja que són aquí, m'arribo amb un moment fins al Gorg Fosc i el Salt del Brull.



La decisió ja està presa: opto per la opció llarga. Refaig el camí fins el trencall on seguint el GR-11 per un camí ben fresat em dirigeixo al Puig de Bassegoda, el meu segon objectiu de la jornada. Travesso la Riera de la Comella i m'endinso en un camí fantasmagòric.


A mesura que va prenent alçada la vegetació canvia. Per moments em sento com formant part de la mateixa natura: l'esforç, la respiració, les pedres del camí, les vistes ... Són uns d'aquells moments que resten en el record i que em porten a la muntanya, una vegada i una altra. Necessito viure amb intensitat i amb certa freqüència aquest contacte amb la natura i el verd dels paisatges.

Passat ja el Coll Roig el GR-11 baixa una mica. Em trobo amb el trencall que mena fins a Sant Vicenç de Principi. Dubto, però deixo el GR i m'hi arribo. No està tant a prop com pensava i costa una mica de trobar. Està en estat ruïnós, però està clar que altres temps aquestes contrades que ara estan tan allunyades de la "civilització" estaven força habitades. D'altra manera, se'm fa difícil pensar que algú construís ermites en llocs tan feréstecs i inaccessibles.

Retorno al GR i segueixo endavant. Travessat el Torrent del Tumany, passo pel costat de les runes del Principi. Començo a topar-me amb uns arbres majestuosos que es fan admirar i que em transporten a les darreres etapes del camí de Sant Jaume per terres gallegues.


M'enfilo fins el Coll de Principi. Ja resta poc per assolir el cim. El darrer tram puja de valent i em fa bufar. Una breu grimpadeta ajudat per les cadenes que hi ha instal·lades i ja el tinc ajudat. És un cim ampli i que malgrat no ser massa alt (1375 metres) permet albirar unes grans vistes en totes les direccions. Gaudeixo una estona del paisatge i avall que fa baixada. Ja porto 5 hores de camí i estic ben lluny del cotxe.

Baixo per la tartera, i en poc menys de mitja hora ja sóc al Coll de Riu. Podria dir que ja he superat totes les dificultats de la jornada. El que em resta de camí, pràcticament és tot baixada i per pista. Ho faré trotant. Continuo trobant algun que altre arbre digne d'admiració. Aquest amb un tronc amb formes ben tortuoses em fa pensar en els arbres del Senyor dels Anells. Ves a saber si no és un d'ells.


Tinc ganes d'acabar, però no em puc estar de desviar-me de la pista per visitar primer la Mare Déu de les Agulles, i ja més avall Sant Feliu Del Riu, noves mostres de que en altres temps aquesta contrada havia gaudit d'una poblament relativament important i catòlic fervorós.



Des de Sant Feliu de Riu, la pista baixa fort fins trobo el camí que he fet al  matí a prop del Pont de Valentí. Un darrer esforç a estones trotant, a estones caminant i ja puc donar per acabada aquesta meva primera incursió en territori d'Alta Garrotxa. Han estat 7 hores de camí, gairebé 30 km. i a prop de 1500 metres de desnivell, un bon entrenament per afrontar les tres rogaines consecutives que m'esperen. I un convenciment final: de ben segur que tornaré a fer rutes per la Garrotxa, no me'n queda cap dubte.