dimecres, 27 de maig de 2015

3 dissabtes, 3 rogaines: la tercera i última a Port del Comte

I arriba la tercera rogaine del repte. He recuperat força bé aquesta setmana, en canvi, el Joan em diu que no s'acaba de trobar físicament bé. La temperatura és més aviat freda. No passa dels 10 graus. Un cop amb el mapa al davant tenim molt clar que hem de minimitzar al màxim el desnivell positiu que haurem d'afrontar sense remei. Estem en una estació d'esquí i si pugem pel dret ho pagarem. 
Primer de tot anirem a les fites que hi ha a la pròpia estació i estudiem com anar guanyat alçada i sumant punts sense haver de pujar i baixar. Ja tenim el recorregut més o menys decidit i encara ens resta temps. Ens mirem bé com farem la tornada. Tractarem de fer la major part de les fites a nivell o en lleugera baixada per un cop hàgim baixat no tenir que tornar a pujar.
Ja a punt per la sortida i veient que la major part d'equips estan preparats per sortir cap a la 40, canviem la decisió i sortirem cap a la 61. De nou sortim gairebé sols, però el fet de no haver preparat la sortida cap a aquesta fita ens despista i ens genera dubtes: mapa i realitat no concorden. Són uns instants de desconcerts, però ja ho tenim.

Fem les tres fites (61, 32, 41) que hi ha en la zona urbanitzada a peu pistes en poc més de mitja hora. Al costat de la 41, està estirat el Jaume Alarcón dels Hop Hop que ha caigut i s'ha donat un fort cop a la pelvis. Estan acompanyats d'un parell d'equips que han contactat amb la organització. Quan deixem la zona, arriba l'ambulància.
Ara ens toca pujar i ho fem pel dret fins arribar a una pista que ens mena a la 52, un gran mirador.Continuem pujant, però ja de forma més suau i enllacem tres fites més: 63, 54, 75. En el nostre camí ens creuem amb un isard qui després d'aturar-se un moment davant nostre baixa saltant per entre les pedres.

Ja som a la part alta i a partir d'ara ja serà més fàcil al reduir-se molt el desnivell que hem de vèncer. Des de la 46 situada just sobre un gran tallat gaudim de nou d'una vista d'allò més espectacular. Aquesta serà la fita de la gran anècdota de la cursa. Malgrat que tenim un testimoni gràfic del nostre pas per la mateixa, en la base del sportident només s'ha registrat una de les dues pinces i per tant no ens comptabilitza en el còmput final de la cursa. Haurem d'anar més en compte en properes rogaines.

Seguim enllaçant fites sense massa dificultat: 77, 83 (on renunciem a la 45 que no és massa lluny però que suposa acumular 70 metres de pujada), 78 i 87.
Passades ja les 3 hores de cursa comencem a prendre decisions. Havíem fet una planificació massa ambiciosa i la retallem. Farem 3 fites més en aquesta part alta i començarem a baixar. Mentre ens dirigim cap a la 84 és el moment de recuperar forces amb la meva "barreta energètica de pernil".
Fetes la 93 i la 47, abandonem definitivament la idea d'anar a buscar la 34 o la 94. El nostre estat físic ja no està per masses alegries i volem assegurar un final de curs sumant punts.
Passem ben a prop de la 87. Segurament la podíem haver deixat per aquest moment, i això ens hauria permès suma algun punt més, però ara ja està fet i ens hem de centrar en el final de cursa que havíem pensat: es tracta de fer el màxim de punts possibles sense acumular desnivell positiu i així ho fem: 76, la clariana d'aquesta fita ens costa una mica, però no massa i 57. Algunes tanques que no havíem vist bé en el mapa ens posen algun petit entrebanc, però ho anem solventant.
De la 57 a la 65 el bosc en alguns moments ens alenteix molt el pas, degut a que els arbres estan uns molt a prop d'altres i hi ha moltes branques baixes. Ara bé a partir de la 65 el bosc ja és molt més net i és més fàcil circular entre mig dels arbres. Anem travessant pistes, remuntadors i telecadires. La 64, de nou una clariana, ens la passem, però rectifiquem a temps. Cada cop tenim més ganes d'acabar la cursa. Estem notant l'esforç de les 3 rogaines que es va acumulant a les nostres cames, però ens trobem forts psíquicament.
Resta menys d'una hora i som conscients que cal vigilar i anar amb molt de compte. No podem fer cap errada. Cal trobar les fites a la primera si volem fer totes les que tenim pensades i arribar a meta sense penalitzar. Ens concentrem. Seguim a nivell pel mig d'un bosc, ara sí molt net i agradable. Ja tenim la 44 i la 55. Una més la 31, molt a prop de l'arribada, però encara som a temps d'agafar els 4 punts de la 40 que havíem deixat pel final.
Foto de Clemente Fernández
La pincem i de dret a passar per sota l'arc d'arribada: 5-48-09 127 punts 25 kms. i 850 metres de desnivell positiu.

S'ha acabat el repte: 3 dissabtes, 3 rogaines. Ens felicitem per haver-lo assolit. Han estat 18 hores intenses, en tres llocs i paisatges ben diferents, on hem pogut gaudir de la cerca de fites pel mig de boscos, pedregars, forts desnivells. Ha estat una bona experiència.
Fent una mica de balanç:
  • La del Catllaràs ha estat la de més desnivell acumulat de les 3: 1200 metres.
  • Estranyament aquesta del Port de Comte amb la que tancàvem el repte i malgrat el cansament acumulat de les 3 rogaines ha estat en la que hem fet major distància i a un ritme més ràpid 25 kms. a 13-49 x km.

dimecres, 20 de maig de 2015

3 dissabtes, 3 rogaines: la segona a La Seu

Aquesta setmana he descansat bé i m'he recuperat de la rogaine del Catllaràs. Tinc ganes d'afrontar aquesta segona rogaine del repte. L'horari és particular, o si més no diferent al que estem acostumats. Sortim a les 4 de la tarda.
Com a mapa tenim al davant un bon llençol a escala 1/15000 ple de fites per triar i remenar: 69!!! Hi ha poques fites la zona plana propera al riu. Renunciem d'entrada a arribar a la part més oriental del mapa i ens centrarem en la resta. Observem que estan agrupades en petites zones i que els enllaços entre aquestes zones no són evidents i que poden ser llargs.
Busquem una sortida còmode, en direcció Est al costat del riu per anar caçant els punts de la zona plana al començament de la cursa que estem més frescos i que podrem trotar, i un cop acabem la zona plana, enfilar-nos una mica i començar a girar per entrar dins dels boscos en les zones on hi ha grups de fites.
Ja estem en cursa. Arribem al pont que travessa el Segre i mentre nosaltres girem a l'esquerra la majoria d'equips o fa cap a la dreta. Pensem que igual hem errat en la nostra estratègia però seguim endavant. La calor es fa notar. Anem trotant i sumant punts: 88 i 36. Per arribar a la 56 ens cal creuar un canal. Això no havíem previst. No ens va pas malament aquesta refrescada doble: anada i tornada. Encara que el nostre trot no és massa ràpid sumem punts amb facilitat (76 i 79). Al complir la primera hora de cursa se'ns acaba la zona plana i toca enfilar-nos. De moment anem bé i les fites no ens presenten cap dificultat: 97, 37 i 61.


Pràcticament anem sols i gairebé no ens creuem amb cap altre equip. Amb la 99 ja portem dues hores de cursa i un bon grapat de punts. Ens trobem bé físicament, millor que el dissabte passat, i trotem sempre que ens és possible tant a les baixades com a les zones planes. Un cop ja tenim la 96 la connexió cap a una zona on hi ha un bon grup de fites properes no és fàcil. Ens ho mirem i fem el que portàvem pensat: intentar no fer massa desnivell per en direcció sud anar fins a la carretera i des del coll per un corriol aproximar-nos a la 84.
Resulta difícil trobar un bon punt d'atac per aquesta fita i l'errem. Ens creiem que ja hem arribat al tàlveg on hauria d'estar el tallat en el que es troba la fita i sortim massa aviat del corriol i no trobem la fita en primera instància. Seguim per una zona oberta a nivell i al final la localitzem. Aquesta ha estat la nostra primera pèrdua de temps: la fita per la que hem necessitat més temps en tota la cursa, 44 minuts. 
Entrem en una zona on hi ha 7 fites força a prop, unes d'altres i on gaudim de l'orientació. Cal estar atents a les diferents peculiaritats del terreny. La lectura del mapa és fonamental i en gaudim: 35, 63, 85, 43, 34 i 95. Portem 4 hores de cursa i ens cal una petita aturada per replantejar el que ens resta de cursa.

Ja ho tenim i seguim endavant. El proper objectiu és la 86, una fita a dalt d'un tallat. Un cop la tenim el Joan proposa anar a la 50 per camins i corriols i jo proposo fer-ho ser perdre desnivell. Com que ja ens agrada això de desplaçar-nos pel mig del bosc, llegint el terreny i el mapa, no ens costa massa decidir-nos per aquesta opció. Aquí tornem a perdre temps, 29 minuts per trobar la fita. Segurament per camí hauria estat més ràpid. Havíem baixat massa per travessar alguns tàlvegs i rieres i en el darrer moment, ens toca pujar per acabar fitant. Ja és l'hora d'anar pendents del crono. La 93 ens resulta fàcil i queda menys d'una hora de cursa.
I com que no hi ha dos sense tres, en la 66 tornem a perdre una mica més de temps. No era una fita difícil, però fem una mala lectura de mapa. Suposo que el cansament i el poc oxigen que ens arriba al nostre cervell en pot ser la causa. Ja necessitem els frontals. Camí de la 71, ja amb pressa pressionats per l'hora, al travessar una riera amb un desnivell gairebé impossible que salvem agafats dels troncs dels arbres i de tot el que podem, el Joan perd el mapa. Fem la 71 i ens resten 18 minuts. Toca córrer per la carretera fins l'arribada. Ja no tenim temps per més. Ens queda un 46 a prop de meta, però és arriscat provar d'anar i possiblement seria massa agònic. Ho deixem estar. 
Acabem amb 5-56-04 142 punts, 23 kms. i més de 700 metres de desnivell positiu i satisfets de la nostra cursa: 12ens. de 39 equip classificats i amb molt bones sensacions físiques, molt millor que la rogaine del dissabte passat.
Si analitzem la nostra cursa per hores aquests són els números:
  • 1ª hora: 4 fites: 23 punts
  • 2ª hora: 5 fites: 34 punts
  • 3ª hora: 2 fites: 17 punts
  • 4ª hora: 6 fites: 33 punts
  • 5ª hora: 2 fites: 13 punts
  • 6ª hora: 3 fites: 22 punts.
I per acabar aquest repte de 3 dissabtes, 3 rogaines, ja només ens resta la rogaine del Port del Comte.

 

dimecres, 13 de maig de 2015

3 dissabtes, 3 rogaines: la primera al Catllaràs

Correm alegrement a tots costats,
correm que el maig esclata.

Joan Maragall

A la Copa Catalana de Rogaine d'aquest 2015 hi ha tres rogaines en tres dissabtes consecutius. Sense dubtar-ho massa, com ha de ser per un equip de nom som Mas-Sa, ens hi vam inscriure amb ganes de superar el repte i passar-ho bé, corrent, caminant i orientant-nos per la muntanya. Són tres mapes i zones de Catalunya que prometen bons desnivells.
La primera és la Serra de Catllaràs, un lloc ja conegut i que m'agrada molt. Cada cop que hi vaig quedo amb ganes de tornar-hi, i aquest cop tampòc no m'ha defraudat.
Em trobo cansat. Al llarg de la setmana no m'he recuperat prou bé de la sortida del diumenge a Sant Aniol i al Bassegoda.
Vist que en l'anterior rogaine vam sumar molts pocs punts en la darrera hora de cursa, en el moment de pensar l'estratègia ja ens plantegem com podrem fer la tornada i així evitar aquest problema. Escollir l'estratègia és sempre un moment crític. No és gens fàcil encertar. Marxarem cap la zona Oest on hi veiem un bon grapat de punts, després anirem cap el Sud-Oest i tornarem pel mig del mapa on veiem diferents opcions de tornada per poder anar recollint punts segons com sigui el nostre estat físic.

Foto de Toni Camacho (COC)
Sortim ràpids en direcció a la 31. Anem pel camí de dalt i baixem pel tàlveg on se suposa que hem de trobar la fita. Ja ens han avisat que estava en mig d'un verd 2. Arribem a la riera sense haver-la trobada. Molts orientadors estan igual que nosaltres. En una decisió ràpida desestimem perdre temps per 3 punts, i seguim el nostre camí cap a la 79. En tenim ganes i el repte ens esperona. Tret del descens inicial ja tot es pujada. Fem les tres primeres fites (79, 78 i 90) sense dificultat enllaçant pels corriols en una hora de cursa: poques fites, però un bon grapat de punts.
El dilema ara és baixar pel dret per terreny obert amb boixos pel mig o fer-ho per corriols donant molta més volta. Gaudim més del camp a través i no dubtem, avall que fa baixada. Noto un dolor a l'esquena que m'acompanyarà la resta de la rogaine. Un cop som al corriol de baix, tenim dubtes de a quina alçada estem per atacar la 86. Mentre tractem d'esvair els dubtes arribem els Bandolers, els nostres rivals en la categoria de Super-veterans. Tots dos equips ens llancem avall i ben aviat assolim la nova fita, la 86.
Seguim baixant fins creuar la pista per la Font de Sant Antoni i utilitzar la 33 per enllaçar amb la zona del Sud-Oest del mapa, ja de nou en pujada. La pujada a estones es fa feixuga, ja que és molt i molt dreta. Feta la 65, una mica de descans en forma de lleugera baixada i ja estem de nou pujant, primer 43 i després de superar un pas ajudats per unes cadenes pel dret cap a la 84. Renoi quina pujada! Aquí ens hem creuat de nou amb els bandolers: en poc més d'una hora de cursa ens han tret 13 minuts.


El lloc és magnífic i travessem a nivell una fageda amb un bon tou de fulles seques pel terra. Sortim de la fageda just a sobre de Malanyeu i amb una gran vista del majestuós Pedraforca al fons. Piquem la 67 tot just després de superar les 3 hores de curses.


Seguim el que havíem planificat. Aprofitem aquest tram còmode en direcció sud arran d'una tanca i amb vistes excepcionals sobre tot el Berguedà per avituallar-nos amb un bona "barreta energètica de pernil". Feta la 82 i després d'una baixada ens toca de nou pujar fins la 81 i seguim pujant pel llom per fer la 52 i la 85. Acabarem tenint la sensació que ens hem passat tota la cursa pujant i pujant.
Ja portem 4 hores de curses i som molt lluny de l'arribada. Prenem decisions sobre el final de cursa. Dubtem entre anar a la 80 o a la 64. Optem per aquesta segona. Ja a casa, i comptant amb el temps que ens ha sobrat, pensem que hauria estat una opció possible fer-les totes dues. Però en cursa i amb el cansament acumulat les decisions no sempre són tan fàcils.
Baixem pel costat d'un filat fins trobar el corriol que segueix en baixada. Deixem el corriol en una corba del camí. I aquí ens cal fer un rumb fins a la fita. Ens separem per tal de trobar-la millor i abraçar més terreny. Ens resulta fàcil localitzar-la.


Seguim la nostra estratègia ja fins al final. Podem trotar força ja que la major part és en lleugera baixada i per pistes sense massa dificultat. Fins i tot en teníem ganes després de passar gairebé tota la rogaine amb desnivells molt forts que no ens permetien ni intentar-ho. En algun moment pensem si podem anar fins a la 45, però ho deixem estar: estem molt cansats i creiem que està fora del nostre abast.

Foto de Toni Camacho (COC)

Acabem amb temps i sense necessitat de forçar en el darrer tram de cursa: 5-44-52 i 110 punts, uns 20 kms. i més de 1200 m. de desnivell positiu. He acabat molt i molt cansat. Aquesta vegada hem estat ben a prop dels Bandolers. Tan sols ens han separat 6 punts.

Foto de Toni Camacho (COC)

Analitzant la nostra rogaine per hores, ha estat millor i més equilibrada que la de Sant Bartomeu del Grau. A la tercera hora tenim pocs punts que compensem amb la bona collita de la 4ª hora i com sempre la més complicada per fer una bona suma de punts és la darrera hora.
  • Hora 1: 3 fites: 23 punts
  • Hora 2: 3 fites: 17 punts
  • Hora 3: 2 fites: 12 punts
  • Hora 4: 4 fites: 27 punts
  • Hora 5: 3 fites: 19 punts
  • Hora 6: 3 fites: 12 punts

dimecres, 6 de maig de 2015

Sant Aniol i Bassegoda: primera incursió per l'Alta Garrotxa

La Garrotxa és una zona desconeguda per mi. De fa temps que tinc ganes d'anar-hi, però no acabo de trobar el moment. A l'estiu que és quan tinc més temps hi fa massa calor i al llarg de la resta de l'any és fàcil anar trobant excuses. 
Ja fa temps vaig pujar el Comanegra i també un dia d'estiu vaig donar una volta força complerta al Puigsacalm. A la meva llista de llocs preferents a visitar tenia Sant Aniol d'Aguja i el Pic de Bassegoda. Recordo les cròniques que d'aquests indrets penjava l'amic Luigi al al bloc Mary Ann hold my hand malauradament avui ja tancat.
Aquest cap de setmana llarg he tingut la excusa perfecta per realitzar aquesta primera incursió. El diumenge complia anys. Què millor que una bona sortida de muntanya per celebrar-ho! Tinc a la volta de la cantonada el repte de participar amb l'amic Joan en tres rogaines de 6 hores en tres dissabtes consecutius i fer aquesta ruta serà un bon entrenament per posar tota la màquina a punt.
Surto amb dues possibilitats de ruta, una curta (Sadernes, Sant Aniol, Salt de la Núvia, Sadernes) i una més llarga (Sadernes, Sant Aniol, Puig de Bassegoda, Sadernes). Un cop arribat a Sant Aniol escolliré.
A les 9 ja sóc a Sadernes i em poso en marxa.


La primera part de la sortida és per pista i pel costat del Llierca. Ben aviat l'abandono per seguir la riera de Sant Aniol. Comprovo que va curulla d'aigua. Em tocarà remullar-me els peus per travessar-la algunes vegades a gual. Un cop al Gomarell s'acaba la pista i el camí es converteix en un caminoi, per moments, excavat a la roca just al costat de la riera.
L'aigua s'ha emportat un pont de fusta que hi havia per travessar a l'altra banda i toca passar saltant per les pedres. Sense pèrdua i havent gaudit d'uns camins encantadors en aquesta part fina, ben aviat ja sóc a Sant Aniol: primer objectiu assolit. Ja que són aquí, m'arribo amb un moment fins al Gorg Fosc i el Salt del Brull.



La decisió ja està presa: opto per la opció llarga. Refaig el camí fins el trencall on seguint el GR-11 per un camí ben fresat em dirigeixo al Puig de Bassegoda, el meu segon objectiu de la jornada. Travesso la Riera de la Comella i m'endinso en un camí fantasmagòric.


A mesura que va prenent alçada la vegetació canvia. Per moments em sento com formant part de la mateixa natura: l'esforç, la respiració, les pedres del camí, les vistes ... Són uns d'aquells moments que resten en el record i que em porten a la muntanya, una vegada i una altra. Necessito viure amb intensitat i amb certa freqüència aquest contacte amb la natura i el verd dels paisatges.

Passat ja el Coll Roig el GR-11 baixa una mica. Em trobo amb el trencall que mena fins a Sant Vicenç de Principi. Dubto, però deixo el GR i m'hi arribo. No està tant a prop com pensava i costa una mica de trobar. Està en estat ruïnós, però està clar que altres temps aquestes contrades que ara estan tan allunyades de la "civilització" estaven força habitades. D'altra manera, se'm fa difícil pensar que algú construís ermites en llocs tan feréstecs i inaccessibles.

Retorno al GR i segueixo endavant. Travessat el Torrent del Tumany, passo pel costat de les runes del Principi. Començo a topar-me amb uns arbres majestuosos que es fan admirar i que em transporten a les darreres etapes del camí de Sant Jaume per terres gallegues.


M'enfilo fins el Coll de Principi. Ja resta poc per assolir el cim. El darrer tram puja de valent i em fa bufar. Una breu grimpadeta ajudat per les cadenes que hi ha instal·lades i ja el tinc ajudat. És un cim ampli i que malgrat no ser massa alt (1375 metres) permet albirar unes grans vistes en totes les direccions. Gaudeixo una estona del paisatge i avall que fa baixada. Ja porto 5 hores de camí i estic ben lluny del cotxe.

Baixo per la tartera, i en poc menys de mitja hora ja sóc al Coll de Riu. Podria dir que ja he superat totes les dificultats de la jornada. El que em resta de camí, pràcticament és tot baixada i per pista. Ho faré trotant. Continuo trobant algun que altre arbre digne d'admiració. Aquest amb un tronc amb formes ben tortuoses em fa pensar en els arbres del Senyor dels Anells. Ves a saber si no és un d'ells.


Tinc ganes d'acabar, però no em puc estar de desviar-me de la pista per visitar primer la Mare Déu de les Agulles, i ja més avall Sant Feliu Del Riu, noves mostres de que en altres temps aquesta contrada havia gaudit d'una poblament relativament important i catòlic fervorós.



Des de Sant Feliu de Riu, la pista baixa fort fins trobo el camí que he fet al  matí a prop del Pont de Valentí. Un darrer esforç a estones trotant, a estones caminant i ja puc donar per acabada aquesta meva primera incursió en territori d'Alta Garrotxa. Han estat 7 hores de camí, gairebé 30 km. i a prop de 1500 metres de desnivell, un bon entrenament per afrontar les tres rogaines consecutives que m'esperen. I un convenciment final: de ben segur que tornaré a fer rutes per la Garrotxa, no me'n queda cap dubte.