divendres, 27 de febrer de 2015

Relleus al Bruc

Com ja he explicat altres vegades el campionat de Catalunya de relleus, és la festa gran d'aquest esport. Els equips presenten les seves millors gales, amb l'ànim de guanyar, però també de divertir-se.
El terreny del Bruc és un mapa prou conegut, encara que personalment només hi hagi corregut un sol cop.
Com en les darreres 4 edicions corro la categoria màster. Repeteixo equip amb amb Toni Medina. Cada cop hi ha més i millors equips en la categoria. Així com altres anys aspiraven a fer podi, aquesta vegada ho veiem difícil i ens sembla d'entrada que fer quarts ja serà un bon resultat.
Torno a fer la primera posta de l'equip. A la línia de sortida coincideixo amb bons amics com el Joan i el Lluís.

Sense massa espera es dóna el tret de sortida i ja estem en marxa. M'ho agafo amb tranquil·litat mirant el mapa per situar-me. Quan ja tinc clar què fer i intento córrer m'és impossible. Estem en un camí estret que ens obliga a anar gairebé en fila de un.

Arribo a la cruïlla del corriol que haig d'agafar i aquí ja puc córrer una mica. Deixo el corriol i començo a cercar la primera fita. El Joan i el Lluís tampoc troben la seva a la primera. M'haig de resituar i ara ja és meva. Per la segona opto per una estratègia prudent. En lloc de seguir en direcció nord-oest orientant-me pel relleu, marxo en direcció Est i agafo el corriol que primer puja als turons i després em permet vorejar-los fins arribar a la fita. He perdut temps amb aquesta volta però ha estat una elecció de ruta segura. Camí de la 3 compto els tàlvegs i una mica més em descompto. Quan ja he passat a l'altra banda del darrer tàlveg veig que me la deixo enrere i rectifico a temps. La resta fins a la fita vista ja són fàcils. A la fita 4 em trobo amb un munt de gent. Allò sembla una festa de carnaval, wallies, pallassos, monges, ...
I des d'allà enllaço la 5 i la 6, la fita vista.

Vaig una mica per davant del Lluis Serrallonga del COC. En la fita vista rebo els ànims dels companys. i encaro la segona part de la cursa amb ganes de córrer. És força pla i tracto d'anar el més ràpid possible. En aquesta part les fites no presenten cap dificultat. Cal estar atent i fer bons rumbs per guanyar temps. En la penúltima fita m'enredo una mica amb uns arbres caiguts que m'alenteixen. M'avança el Lluís. Intento atrapar-lo abans de donar el relleu al Toni, però no m'és possible. Em porta pocs segons d'avantatge. Dono el relleu en cinquena posició. El Toni fa una cursa molt semblant a la meva i finalment fem quarts tal com havíem previst d'inici. El podi ha quedat lluny del nostre abast. Hem perdut els fuets que repartien als que feien podi. Tota una llàstima. Haurem de córrer més i orientar-nos millor si volem emportar-nos algun fuet cap a casa. Malgrat tot hem gaudit tant de la cursa com de l'ambient.

divendres, 20 de febrer de 2015

Volta per l'Obac: Mal Pas i Puigdoure

Ja feia dies que havia planificat aquesta ruta sobre el mapa. En realitat és el tercer intent. Els dos anteriors no van reeixir per diferents motius. 
En el primer intent vaig acabar visitant els Pins Recargolats acompanyat amb el Mirabet a qui em vaig trobar poc abans d'arribar a l'Era dels Enrics. Em vaig allunyar del meu objectiu inicial però va pagar la pena fer-ho. En el segon intent em vaig entretenir per dos magnífics i feréstecs torrents, el de la Font Freda i de la Font dels Confits i se'm va fer tard.
Aquest matí he sortit decidit a no distreure'm de l'objectiu marcat sobre el mapa i així ha estat. Ha estat un matí frescot, gris i lletjot. En cap moment he vist el sol. Com sempre que volto pels camins menys fresats de l'Obac no he trobat gairebé a ningú. Per sort encara és una zona no descoberta per les masses que pugen cada cap de setmana al cim de la Mola i es pot gaudir de la soledat dels camins. 
He deixat el cotxe al coll de les Estenalles. La primera sorpresa ha estat descobrir que 10 dies després de la nevada, encara hi havia restes de neu a la vora de la carretera i també als camps de davant de La Mata.


Ben aviat, a prop de les runes de la Coma d'en Vila, abandono la part més coneguda del recorregut per enfilar-me fins la carena d'en Serrallonga i baixar per un corriol fins la Balma dels Abanadors.


Segueixo el corriol que em mena fins a l'Era dels Enrics. El nom fa suposar que en algun moment aquest lloc va ser on aquests "Enrics" batien els cereals per separar el gra de la palla, però no he pogut trobat cap referència. 
A partir d'aquí comença la part que no conec. Al davant tinc la imponent mola del Turó del Mal Pas on em dirigeixo per un corriol ben fresat. Aquest curiós nom segons em va explicar el Mirabet, tota una enciclopèdia d'aquests racons, es deu a que el rector es feia transportar per mossos del poble en una d'aquelles cadires per carretejar a gent noble. El mossèn era una persona de pes i malhumorada i els mossos que el carretejaven estaven enfadats amb ell. Es van posar d'acord i van decidir quan passaven pel pendent estret d'aquest turó "ensopegar" i deixar caure per l'estimbat avall al senyor rector, el que va ser simplement un Mal Pas. 
En arribat al collet del Mal Pas contemplo les Tres Pinasses, un dels innumerables pins de tres branques que tenim al nostre país. 


A partir d'allà toca rodejar tot el Turó del Mal Pas. A la meva dreta s'enfila la gran pedra del Turó i a la meva esquerra contemplo el Torrent del mateix nom. Deixo alguns corriols que s'enfilen fins la part alta del Turó. No paga la pena pujar-hi amb el mal dia que fa avui i segueixo pel corriol fins sortir a una pista que em menarà directament a la derruïda masia de Puidoure, el meu objectiu de la volteta d'avui. 

Impressiona contemplar una masia tan i tan gran. Fa pensar en com deuria ser la vida dels seus habitants i quanta gent albergaria en els seus millor temps. Va ser edificada el segle XIV i malgrat que a partir de la fil·loxera va perdre el seu esplendor encara va ser utilitzada fins els anys 70 del segle XX. La vorejo i observo les runes que encara resten en peus. Hi ha un parell de tines, d'un estil diferent de les que es poden veure en la ruta de les tines del Flequer, que són pas massa lluny d'aquí. 
Deixo la masia i segueixo endavant per la mateixa pista en que hi he arribat. A la primera corba agafo un corriol que en direcció sud em menarà fins una creu, des d'on puc contemplar en tota la seva magnificència una altra de les grans masies de la zona, aquesta en millor estat de conservació: Matarrodona.

El corriol que porta de la creu fins a Matarrodona baixa de cop i cal anar en compte. Un cop a Matarradona i amb l'objectiu de la jornada complert ja només resta tornar al Coll d'Estenalles per la pista, passant primer pel Coll de Boix. Hi ha una possibilitat interessant per si no es vol fer tanta estona per la pista: baixar fins la font de la Cruïlla i creuar a l'altra banda del torrent al Coll de la Morella, i poc abans d'arribar a l'Hostal del Daví baixar fins el Torrent de la Cansalada i agafa el corriol que mena fins el Coll de Tanca. Però aquesta opció quedarà per un altre dia.
Ara el camí per la pista és llarg però es fa agradable malgrat el dia gris, pel paisatge que em rodeja que no em canso de contemplar. En alguna raconada encara puc trepitjar restes de la nevada. 

Dono per acabada la volta. Han estat 20 kms. Penso que hauré de repetir-la en un dia de sol que em permetrà gaudir més i millor de tots aquests indrets. 

dimecres, 4 de febrer de 2015

Bons traçats a Tiana

Malgrat el vent, al sol s'està bé a Tiana on es celebra la primera cursa de Copa Catalana del 2015. És un terreny típic del Maresme: molt desnivellat, roques, semioberts amb matolls que molesten per avançar ràpid, i boscos de pins penetrables. He sortit concentrat amb l'objectiu de no anar massa depresa i procurar no fallar en cap fita.
Primera fita en pujada, però al sac sense problemes. Camí de la segona a la cerca d'una tanca d'una propietat privada que caldrà rodejar se'm fa llarg i pesat. El terreny és aspre amb moltes roques, pedres, matolls i la pujada se'm fa feixuga. No arriba la tanca ni el camí ample. Tan lluny estava em pregunto. Veig la pista  i després la tanca una mica per sota. He pujat més del compte. Un cop aquí tot és fàcil, rodejar la tanca i localitzar la fita resulta ben fàcil.
Les dues següents estan ben a prop i ràpidament ja són meves. De nou toca pujar fins la pista, ja que la cinquena la tinc a l'altra banda i en baixada. Abandono la pista i baixo pel tàlveg. De ben segur hauria estat millor baixar pel llom. Veig més avall una petita construcció i la utilitzo com a referència per desplaçar-me a nivell fins el llom i localitzar la fita.
Ara si que corro fins a la que fa 6 que tinc allà mateix. Per anar a la 7 em proposo anar a nivell. Em caldrà travessar 3 rieres. De nou progresso amb lentitud. Trobar el pas per travessar algunes de les rieres no resulta fàcil en alguns casos. De nou se'm fa llarg, però l'acabo localitzant sense problemes. La 8 és allà mateix i ràpidament ja és meva. De nou cal anar amb compte, però la 9 també és meva.
Les quatre darreres fites em resulten fàcils i vaig força ràpid. Em trobo bé. S'ha acabat la cursa que m'ha resultat curta. Al final han estat 54-22 minuts per 13 fites i 160 de desnivell i 5 de 10 classificats. Per millorar resultats em caldrà córrer i arriscar més.
He pogut gaudir d'una bona cursa en un mapa ben petit, però amb uns bons traçats que han posat a prova les meves habilitats orientadores, més que les meves qualitats físiques.

diumenge, 1 de febrer de 2015

La tornada de Som Mas-Sa

A la Wild Boar torno a competir amb l'equip Som Mas-Sa. Des de finals de juny a la Molina que no formava equip amb el Joan. De la Llacuna guardem un bon record de quan vam participar en el campionat d'Europa fa dos anys en la Mega-rogaining.
Arribem una mica justos de temps a la plaça, però encara tenim temps per la foto prèvia a la sortida.

Ens espera una bona caminada fins el punt de sortida. Ens ho agafem amb calma. Al final tenim poc temps per estudiar el mapa. La sortida a les 11 en punt ens agafa encara considerant diferents possibilitats. Com sempre preveiem la primera part de la cursa i un possible camí de retorn. Ens oblidem de tota la part Nord del mapa. Amb la part Sud on veiem una bona concentració de fites ja en tindrem ben bé prou.
Abans de dirigir-nos cap a l'Oest del mapa agafarem els punts de dues fites properes, 52 i 42. Arribem a la 52 en una barraca de pedra al mig d'un camp i ens topem amb una llarga filera d'equips esperant per pinçar. No ens esperem i decidim anar fins a la 33 i tornar un cop s'hagi desfet la cua. Així ho fem, per continuar després amb els nostres plans inicials.
Ens trobem bé i accelerem la marxa en aquest inici de la Rogaine. A diferència de la temporada passada, que érem l'únic equip en la categoria de superveterans, ens ha sorgit competència amb els Bandolers, un bon equip que ens donarà molta feina si realment volem sortir-ne guanyadors.
Fem una molt bona primera hora i mitja de cursa a bon ritme. Camí de la 86 ens despistem en el mateix lloc que ja ens va donar problema en la Rogaine del 2013. Ho recordem perfectament però aquest cop interpretem bé el relleu i solucionem el problema. No entenem com pot ser que per segona vegada ens equivoquem al mateix lloc.
En la següent fita (75) ens costa de trobar un corriol que està molt desdibuixat i sumem alguns minuts més de pèrdua.
A la 37 ja portem 3 hores de cursa i decidim agafar ja el camí de retorn. Abandonem l'idea inicial d'arribar fins la 91 i tracem el pla final de la cursa. La 46, malgrat ser només una fita 4 punts no resulta gens fàcil, així com la 61.
Ja la tenim! 3 hores 42 minuts de cursa
Descartem anar fins a la 65 i enfilem cap a la 83, on coincidim amb els Bandolers. Estudiant els parcials dels dos equips, en aquest punt només ens portaven 5 punts d'avantatge (80 punts versus 75).
Seguim cap a la 54. Després veurem que en el full de resultats aquesta fita no ens l'han comptat. Potser un dels dos es va oblidar de pinçar-la?. En direcció cap a la 84 el dia s'acaba a poc a poc. Passem a prop d'aquest arbre solitari.
4 hores 50 minuts

Segons la descripció de controls la 84 es troba en l'encreuament de dos barrancs. Un corriol ens hi apropa. El complicat és decidir quan baixar cap els barrancs. Veiem un equip femení que ja està baixant i anem al darrera. Arribem al barranc i ens sembla que localitzem l'encreuament però no hi ha la fita. Una mica més avall? Però tampoc hi és. I ara què? Tenim la sensació que hem baixat massa. Ens entra la síndrome del barranc de la rogaine de Vilassar. Estem de sort. L'equip femení localitza la fita i això ens salva de donar voltes i perdre temps. Ens queda menys d'una hora per acabar la cursa.
Següent fita, 34, i poc menys de 40 minuts. Decidim anar a la 44 i deixar la 41 pel final. Estem tocats físicament i aquest final se'ns fa llarg. Abandonem la idea de la 41 i finalitzem amb 5-54-59.
Un cop acabada la cursa ens toca caminar fins el poble i el centre de competició. Fa fred i el camí es fa llarg. Estem cansats i tenim ganes d'arribar. Tot menjant el cap i pota comentem la cursa amb d'altres companys. Finalment els Bandolers ens han guanyat. Han fet un final de cursa molt millor que el nostre. A partir de la 83 els bandolers han visitat 6 fites i han sumat 35 punts i, en canvi, nosaltres només hem visitat 4 fites i hem sumat 15 punts ja que no ens han comptat els 5 punts de la 54. Haurem de millorar si els hi volem disputar la primera plaça de la categoria.