dissabte, 29 de novembre del 2014

Can Deu a les fosques

El bosc de Can Deu és tota una referència pels que vivim a Sabadell. Va ser allà a finals dels 70 on vaig començar a córrer aprofitant que després d'uns campionats d'Espanya de Cros havien quedat marcats tres circuïts: el vermell, el groc i el blau. Anava els dissabtes el matí amb un companys d'universitat i el repte inicial era aconseguir fer corrent i sense caminar el circuït blau (5.000 metes). No va ser gens fàcil.
D'allà conservo el primer diploma d'una cursa popular organitzada per l'Associació de Veïns del barri. 
Des d'aleshores han estat moltes les voltes i els kilòmetres que he fet pels seus camins i corriols. Des que vaig conèixer les curses d'orientació també hi havia participat en alguna i fins i tot n'he organitzat alguna. 
Per tant és un lloc que conec bé i em venia molt de gust participar en una cursa d'orientació nocturna i gaudir del bosc i l'orientació a les fosques.
Malgrat que al llarg de la jornada havia plogut a estones en el moment de la cursa no plovia i la temperatura era ideal. Ja amb el mapa als dits abandono els carrers del barri i m'endinso al bosc i a la negra nit. En el lloc de la primera fita hi ha moltes llumetes i resulta fàcil. Quan arribo a la zona de la segona fita em trobo en el camí en direcció contrària molts orientadors que ja tornen de la mateixa. No calculo bé i entro al bosc massa tard. No la trobo. Volto un mica pel mig del bosc però no hi ha manera. Començo a pensar que igual anava massa confiat i no he entrat pel camí correcte. Refaig el camí fins el darrer encreuament i torno a començar i ara si ja la tinc. Ben bé he perdut uns 7 o 8 minuts o potser més hi tot.
Em concentro i faig totes les aproximacions a les fites per camins que conec prou bé, però que al passar-hi de nit a les fosques resulten ben diferents. És gairebé un altre món. De la 3 a la 4 faig un rumb que em surt força bé. La 5 està en un lloc ben inhòspit. Ja fa una estona que em trobo ben sol al bell mig del bosc. M'agrada aquesta sensació d'estar concentrat en el mapa, els camins i corriols cercant el punt exacte on endinsar-me dins del bosc mirant a un cantó i a l'altre per veure la fita desitjada. Allà està una més.


Seguir mirant el mapa i decidir el camí d'aproximació, identificar algun element significatiu (un zona de bosc més impenetrable, un encreuament de camins, un lleu canvi en el relleu, un canvi de vegetació, un petit talús) on desviar-me per trobar la següent fita. En alguns moments del resplendor que fa la lot al mig de la foscor dóna la impressió que sorgeix una mena de boira. Sol entre matolls algunes ombres em rodegen mentre cerco la següent fita. M'atreveixo a fer alguns rumbs i em surten prou bé.
Els camins que tants i tants cops he fet de dia en una direcció i en una altra són ben diferents a les fosques. Gaudeixo de les sensacions de la solitud a la cerca de què ? Realment som unes persones ben estranyes els orientadors que ens endinsem a la nit a buscar aquests elements tan fràgils i a vegades tan ben amagats com si d'un preuat tresor es tractés.


Acabo de trobar una fita. Estic concentrat mirant el mapa per decidir quin camí agafar. De sobte escolto un soroll ben a prop. M'emporto un bon ensurt. Pensava que era un animal que se m'apropava. És un orientador baixant per un talús com bonament pot.
Ja encaro el tram final de la cursa, tres fites més i ja hauré acabat. S'acaba la solitud i aquí coincideixo amb alguns orientadors més. Cada un a la seva, anem trobant les darreres fites que ens resten i donem per acabada aquesta aventura nocturna.
Al finalitzar algun comentari mentre ens avituallem una mica i cap a casa. Mentre anava a la meva entre arbres i matolls, els president ha fet el seu discurs i el Messi ha marcat uns quants gols. Tot sopant em poso al dia amb les darreres informacions de la jornada.

2 comentaris:

FerRun ha dit...

Suggerent i molt propera. Quants milers de quilòmetres n'haurem fet a Can Deu des d'aquells llunyans anys 70 i 80? I encara així, ens queden indrets i sensacions per descobrir. Una abraçada!

Ricard Masferrer ha dit...

Malgrat haver fet milers de kms. acostumem a passar pels mateixos camins i corriols i en les mateixes direccions. L'orientació t'obliga a passar per altres llocs i racons i sempre acabes descobrint algun indret pel que no havies passat mai, malgrat que pugui semblar mentida.