dijous, 31 de gener de 2013

La Mega-Rogaining



Des del moment que el Felip em va dir que organitzaríem el campionat d’Europa de Rogaining a prop de casa, en concret a La Llacuna vaig tenir clar que era una oportunitat que no em volia perdre. Participar i al mateix temps formar part de la organització d’aquest campionat era tot un esdeveniment.
Ho vaig parlar amb el Joan Sanchez d’Aligots que va acceptar el repte. Mai havíem format equip abans i vam decidir provar-ho a la rogaining de les 3 valls. Malgrat la pluja constant la valoració de l’experiència va ser positiva i ens vam inscriure al ERC13. Ja tan sols quedava preparar-se física i mentalment per poder resistir una prova de 24 hores, i així ho vaig fer, fins i tot, amb el que podríem anomenar algunes simulacions de cursa.
A mesura que s’apropava el dia, els nervis afloraven. Feia temps que els dies previs a una cursa no em posava nerviós. Gairebé podríem dir que semblava un debutant. És el que m’acostuma a passar quan el que tinc a prop és quelcom nou i que considero que no serà una tasca fàcil.
Arribava a la Llacuna el divendres al vespre per ajudar en la organització. 
Dissabte, el gran dia, s’aixeca gris i plujós. Aquesta no l’esperava. Esmorzo amb el Joaquin i el Marcel dos companys de Terrassa que també participen i amb els que també he format equip en altres rogainings. Al bar de Cal Tiquets em retrobo amb el Jordi i la Marta, una parella amb la que vam coincidir a la Porta del Cel i que també han vingut a participar de la festa.
Ens preparem amb el Joan i recollim el mapa. Tenim dues hores per decidir la nostra estratègia de cursa. Ens instal·lem en el bar de la plaça Major de la Llacuna i despleguem el mapa. Quin mapa més gran! Estudiem el relleu i la situació de les fites amb més valoració i a poc a poc i amb paciència anem prenent decisions. Tal com ja havíem planejar per correu electrònic al llarg de la darrera setmana, establim dos recorreguts d’uns 30 km., un per avui i un altre per l’endemà, un cop hàgim descansat. Farem la cursa caminant ja que el Joan pateix una fascitis plantar que li impedeix córrer i que a més no l’ha permès entrenar massa darrerament i no sabem com respondrà a l’esforç físic llarg i continuat.
Sortim del bar quan ja falta poc per donar la sortida. Ja fa estona que no plou. Ha sortit un tímid sol i no fa gens de fred. La plaça Major bull de rogainers amb ganes de començar la gran aventura. Hi ha molts catalans, però també molts estrangers vinguts de tot Europa. Saludem a coneguts i ens fem fotos en aquests moments previs de nervis.
Quan a les 12 en punt el Felip crida un contundent “GO” tots ens posem en marxa. Deixem el poble. En la primera cruïlla de corriols no agafem el corriol que toca i fem drecera a traves del bosc per tal de desfer l’errada. Acostumar-se a la lectura d’un mapa a escala 1/25000 és el primer que cal fer. Ens agafem amb ànims la primera pujada i ben aviat entre unes roques localitzem la primera fita (52). Com era d’esperar ens trobem amb un munt d’equips. 

Travessem el bosc per baixar a un camí. Fem un segon intent de tornar a canviar de camí bosc a través però no sembla possible i seguim el corriol i després un camí més ample fins la segona fita (60) situada al mig d’un tàlveg, entre matolls. Refem un tros de camí i baixem fins a la carretera. Aquesta és en baixada i el Joan s’anima a trotar una estona per aquest terreny favorable. Deixem la carretera i per un camí arribem a unes vinyes que travessem. A l’altra banda i al mig del bosc localitzem la cabana on hi ha tercera fita (70). Portem una mica més d’una hora.
Ens enfilem per un corriol que puja força dret fins una pista que ressegueix la carena i que ens permet assolir dues fites més, 51 i 90. De moment trotem suament a les baixades. La 90 està situada en un entorn de roques magnífic que ens agrada molt. 


Abandonem la carena per baixar per un corriol que resulta una autèntica pista americana, ja que està ple de troncs d’arbres caiguts que hem d’anar sortejant una mica com podem, a vegades per sota, i altres vegades per sobre o, fins i tot, en alguns moments abandonant el camí per cercar un millor lloc per poder passar. A la 71 coincidim amb l’Àlex que està fent la de 6 hores i amb més gent. A partir d’aquí anirem força sols i les trobades amb els altres equips no sovintejaran.
Canviem el que havíem previst que era tornar pel mateix camí per evitar “la pista americana” anterior i ens aprofitem d’uns camps de conreu per anar fins a la 80. Portem un bon ritme de cursa.
Quan ens apropem a la 50, fem una incorrecta lectura del mapa i abandonem el camí, que se’ns estava fent llarg, abans del que tocava a la cerca del llom on creiem que estaria la fita. No la trobem. Ens ressituem i la busquem de nou. Creiem estar en el turó que toca, però no estem del tot segurs de la nostra posició. Seguim sense trobar-la. Decidim no perdre més temps i seguim endavant. Hem perdut temps i a més no hem aconseguit  sumar punts. Ens enfadem amb nosaltres mateixos però no hi res a fer, ja està fet.
El haver deixat perdre aquests punts fa que el camí cap a la 73 sigui més feixuc, però seguim el que tenim planificat sense defallir: 66, en una clariana al mig del bosc i 88 en una cabana prop d’un riera. Estem en el punt més allunyat per avui. Ara ja toca tornar cap a La Llacuna.
Veiem una opció per anar a la 65 que ens sembla més curta que els camins que havíem previst inicialment. Segurament és més curta però la zona semi-oberta que voreja una urbanització que està en l’extrem Nord-Est del mapa és de mal passar i alenteix la nostra marxa. Les gairebé 6 hores que portem es comencen a notar i baixem el nostre ritme. Ja passen de les 6 hores quan pincem la 65. 


Camí de la 91 ens cal encendre els frontals. Ja hem deixat de trotar i caminem a bon pas. Ja és fosc i ens costa una mica trobar l’entrada del corriol que en una forta baixada ens menarà fins la segona fita de 9 punts. En aquest corriol de baixada primer, i de pujada després, coincidim amb altres equips. La pujada es fa feixuga ja que el desnivell a superar és considerable. Ja portem una mica més de 7 hores i el nostre objectiu ara és dirigir-nos cap a La Llacuna a sopar i descansar.
Passem per la 74, la fita que ens havíem marcat per repensar què fer. Amb 7 hores 50 de cursa i ja tan sols ens resta anar a buscar els 8 punts de la 82 de camí cap a La Llacuna. Canviem la forma que havíem pensat atacar aquesta fita, i en lloc d’anar per dalt, anem per sota i encertem, ja que està situada sota d’un tallat de 7 metres en una zona força espectacular. 

Última fita abans d'anar a descansar
I d’aquí cap a la carretera que ens porta ja sense pressa fins a La Llacuna. Quan ens apropem al poble, observem unes llumetes que es mouen a la nostra esquerra. Miro el mapa i deuen venir de la 31. No ho havíem vist abans, i sense pràcticament donar més volta, nosaltres també hi podíem haver passat, però ara ja no en tenim ganes. Portem més de 9 hores quan arribem a la zona d’avituallament i descans. Allà estan els companys de l’organització que s’interessen per com ens va tot plegat. Mengem, estirem i revisem la planificació per l’endemà abans de cercar un racó per dormir unes hores.
Són les 4 de la matinada i ens aixequem. Estem cansats, però millor del que pensàvem quan ens van anar a dormir. Recollim els nostres estris i fem un bon esmorzar abans d’emprendre de nou la marxa. Coincidim amb l’equip dels companys de Terrassa. Ens abriguem i una mica abans de les 5 ja tornem a estar cercant fites. Hi ha una lluna plena magnífica. 


Caminem a bon pas. Devem estar prop de 0 graus però no notem massa fred. Hem previst que les primeres fites que haurem de fer de nit estan totes just al costat dels camins i això ens va molt bé. La segona fita de la matinada, la 88, està al costat d’uns murs d’un poblar ibèric. Ja no hi ha ibers, però si que hi ha uns equip de Bandolers, que ens volen impedir el pas. Els Serrallonga no han dormit i estan allà avituallant-se.
Seguim endavant i sense entrebancs fem la 87 i just quan ja estem arribant a la 79 ja comença a clarejar. 


El terreny ara és favorable fins la 93, el punt més allunyat del camí que hem previst per avui. Resten una mica menys de 3 hores i mitja i iniciem el camí de retorn fins a l’arribada, sense perdre de vista el rellotge en cap moment seguim la planificació prevista fins la 68 i la 89, que està dins d’una gran cova sota un impressionant tallat rocós.

Després d’haver passat moltes hores sols, a partir d’aquí ja és una constant la trobada amb altres equips. Tots estem apurant les darreres hores de cursa intentant sumar el màxim de punts possibles i al mateix temps evitar arribar tard per tal de no penalitzar.
Canviem una mica el nostre pla inicial i abans de la 78 passem per la 49 que queda força a la vora. Allà coincidim amb l’equip “Tierra Tragame” que seran els guanyadors del campionat d’Europa. Tant el Tommi com l’Aurelio manifesten que van morts. Un cop acabada la cursa el Tommi em dirà que això és inhumà. Segurament té raó.
La 78 serà la nostra darrera fita. Valorem passar per alguna altra (53 o 31), però la nostra condició física no està per aventures i pensem que és millor assegurar i ens encaminem sense pressa cap a la Plaça Major de la Llacuna. A mesura que ens apropem al poble, veiem com els camins s’omplen de rogainers tots en la mateixa direcció. En general, tothom està cansat, però hi ha bon humor.
Ja en els carrers del poble, trèiem l’estelada que porto a la motxilla i entrem fent-la onejar. 

Foto Teresa Bonfill

Han estat 23 hores i 37 minuts de Mega-Rogaining, 23 fites i 158 punts al sarró, i un molt bon record a la memòria.
Dinem, comentem la cursa i esperem els resultats. Hem estat els últims de la categoria i molt lluny (50 punts) de la resta d’equips, tots ells estrangers. Suposem que no es deuen haver aturat a dormir. Els guanyadors de la nostra categoria han fet 110 punts més que nosaltres. Increïble, quins superveterans amb més bona forma! 
En la general ocupem el lloc 134 de 169 equips.
Després del lliurament de premis, acabo de recollir tots els estris i cap a casa. 
Foto Albert Gil


Mentre recullo, hi ha un polonès que està demanant una senyera catalana a la organització per emportar-se-la al seu país. Parlo amb ell, i li mostro l’estelada. Li explico el que significa i en quina situació estem al país. També li explico que als catalans ens diuen “polacos”. No sé si ho acaba d’entendre, però li regalo l’estelada que viatja cap a Polònia. Tindré que comprar-ne una de nova per a la propera mani, ja que de ben segur que la necessitaré ben aviat.

Cròniques d'altres blocs: