dissabte, 25 d’agost de 2012

La Porta del Cel V: Vallferrera - Tavascan

Sabem del cert per totes les ressenyes d'aquesta travessa que avui malgrat ser la darrera etapa també és la més llarga. Per aquesta raó hem decidit sortir el més aviat possible.
Encara és fosc quan comencem a caminar (6.50). Surto del refugi amb el Pepe en baixada fins els Ponts de Boet i de la Molinassa. Per un corriol per la riba dreta del Noguera de la Vallferrera anem avançant acompanyats per la remor de l'aigua al fons de la vall. Ens acostumem a la seva agradable companyia. 
Ben aviat iniciem la primera pujada de la jornada pel mig d'un bosc i gairebé sense donar-nos compte la remor es va apagant, i l'únic que s'escolta són els nostres esbufecs en ple esforç muntanya amunt. Ens topem amb un ramat de vaques que al bell mig del corriol es troben com a casa seva i ens impedixen avançar amb tranquil·litat. Finalment les deixem enrere i continuem el nostre camí. Quan sortim del bosc ja fa estona que clareja i tenim al nostra davant la Cabana de Bassello (1923 m.)


Sense deixar d'enfilar-se amunt a partir d'aquí el camí, a vegades no massa evident, travessa una zona de matolls on els arbres ja són escadussers. Anem a un bon pas amb el Pepe. Poc abans d'arribar al llac de Barbote ens avancen la parella amb la que van compartir el sopar d'ahir i que fan la travessa en dos dies.
Aquest és el darrer llac d'aquests cinc dies. Mentre el voregem contemplem els grans cims que ens envolten com el Monteixo i als que el sol ja comença a il·luminar tímidament. Nosaltres encara estem a l'ombra.


Deixem el llac i pugem fins el Coll de Salente on ens aturem, ara sí a ple sol, i mirem al darrera el que ja hem caminat avui i endavant podem contemplar una part del que ens falta.
Baixem ràpidament del coll. En aquesta baixada, cal estar atents a trobar el desviament que ens portarà amb una forta pujada fins el Coll de la Laguna. No sé si és el cansament acumulat d'aquests dies però se'm fa dura. A dalt el coll hi ha un ramat d'ovelles pasturant totes soles. Un cop passat el coll un minso darrer esforç travessant un prat ens permet assolir la Roca Cigalera (2668 metres).
Fa vent i agafem fred, però paga la pena aturar-se i resseguir amb la vista el camí de tota aquesta magnífica travessa de 5 dies.


Mentre estem gaudint de la vista arriben el Joan, Iñigo i Iolanda. Malgrat el fred que estem agafant romanem una bona estona en aquest indret gaudint de tot el que ens envolta. És un moment màgic, en silenci poder contemplar aquest immens estol de muntanyes i valls que hem trepitjat en aquests cinc dies de anar fent camí.
Malgrat que som conscients que encara ens resten unes hores de camí tenim el sentiment clar de que la travessa ja ha acabat. Davant nostre s'estén un pla herbat, més groguenc del que és costum en aquestes contrades degut a un estiu extremadament sec, sense cap pluja.
Agafem un bon ritme amb ganes d'acabar. Mirem enrere i contemplem uns grans núvols amenaçadors. La previsió d'avui era de pluges per la tarda. Aquests núvols i el vent gelat que s'ha girat ens fa témer el pitjor. Acabarem amb pluja. Ens hem de posar els guants, per evitar la fredor que sentim a les mans. Seguim caminant pel llom en lleugera baixada. M'agrada aquest prat alpí tan immens amb grans vistes a les muntanyes que al lluny rodegen aquest indret.


Hem de localitzar la cabana de la Ribera pen pinçar el darrer punt de pas de la travessa. El camí no té pèrdua, ja que a finals d'agost hi deu haver passat molta gent. Ens creuem amb els pastor de les ovelles que hem vist a dalt del Coll de la Laguna i ens pregunta si les hem vistes i a on.
Finalment en una petita fondalada veiem la cabana. al costat d'un petit rierol. Ja fa una bona estona que la baixada és més pronunciada. Ja tenim ganes d'arribar i acabar la travessa.


Poc després ens endinsem en un bosc. Entre els arbres albirem per primera vegada el poble de Tavascan allà al fons de la vall, però tots sabem que ens resten 1000 metres de desnivell i una bona estona de caminar.


Baixar i més baixar per moments per pendents considerables, en altres moments de manera més suau. En tot moment, anem per dins d'un bosc que va canviant el tipus d'arbrat a mesura que anem perdent alçada.
Aquesta baixada és fa pesada i llarga i en alguns moments inacabable. Sembla que mai aconseguirem arribar al poble.
Per fi el tenim allà al davant nostre. Només ens manca creuar el pont i donar per finalitzada la Porta del Cel, 5 magnífics dies que ens han permès posar-nos a prova i contemplar grans paisatges.


Deixem les motxilles als cotxes i ens canviem de roba. Dinem tots plegats en un restaurant de Tavascan abans d'anar de nou al càmping de Graus on tanquem definitivament la travessa amb el darrer segell d'aquests dies abans d'acomiadar-nos i marxar cap a casa.

Els temps de pas d'avui han estat:
  • Llac de Barbote:                2-10 hores
  • Coll de Sallente:                 3 hores
  • Coll Laguna:                      4 hores
  • Roca Cingalera:                 4-20 hores
  • Cabana la Ribera:              5-30 hores
  • Tavascan                           7-20 hores

divendres, 24 d’agost de 2012

La Porta del Cel IV: Pinet - Vallferrera

Fem un esmorzar decent, no massa copiós però suficient.
A les 7.15 ja estem de camí. Tota la nit hem escoltat que bufava un fort vent. Surto amb màniga llarga. A mesura que anem pujant contemplem tota la zona francesa sota la boira. Tinc ben present el perfil de l'etapa d'avui: pujar sense descans fins a la Pica i un descens inacabable fins el refugi. Darrera nostra s'aixeca el dia amb una sortida de sol d'aquelles espectaculars que ens convida a anar-nos girant per poder-la contemplar en tota la seva magnificència. Els grisos van agafant tonalitats rogenques fruït del sol que emergeix amb força per la carena de la nostra esquerra.

Som una bona colla els que avui enfilem en direcció a la Pica. El camí està ben fressat. És evident que avui no hi ha cap temença de que ens podem perdre. Aquest corriol al llarg de l'any de ben segur que es trepitjat per milers d'excursionistes que volen assolir el cim. La pujada és costeruda però agraïda ja que de tant en tant hi ha un tram curt però planer que permet recuperar-se. Vaig fent tot sol, al meu ritme, pas a pas, sense aturar-me, però també sense pressa.

Deixo a la meva dreta l'Estany d'Estats i poc després em trobo de sobte davant l'Estany Montcalm. Tot és un pedram, una pedra rogenca. Anar fent sense pausa, i trobant gent que fa el mateix camí. Passo per un petit estanyol amb l'aigua glaçada. A aquestes alçades d'agost ja no no hi ha pràcticament restes de gel en tot el camí.


Un cop al coll de Riufred pràcticament la Pica ja està al sac. El vent cada cop molesta més. Arribo al Coll Verdaguer on el vent gairebé tomba. Trec el paravents i enfilo fins a la Pica d'Estats (3144 metres)
Allà coincideixo amb el Jordi, la Marta, el Pep i un grup nombrós de francesos catalanoparlants. El vent bufa fort i fa voleiar les senyeres del cim. Cal agafar-se fort i seure una estona per contemplar tot el que la vista abraça en totes direccions: valls i muntanyes a dojo, amb nom o sense nom. Potser és aquí on cal trobar la Porta del Cel ?


Abans de baixar m'enfilo també al Pic Verdaguer, allà mateix, just al davant. Baixo força ràpid amb ganes d'allunyar-me d'aquest vent emprenyador. Flaquejo per la part obaga francesa on ja no hi ha cap resta de gel. Aquí sembla que no fa tant de vent i em puc treure el paravents. Però és només arribar al Port del Sotllo i el vent torna a bufar de valent. Sembla que si volgués impedir que torni a entrar a Catalunya.
Gaudeixo d'una baixada ràpida pel mig de les pedres. M'atrapen el Jordi i el Pep que havien fet el Sotllo i una mica més avall trobem a la Marta que els espera. Poc abans de l'Estany d'Estats fem un mos i seguim.
Anem a bon ritme tots junts. El camí és fàcil i ben fressat però amb poques marques.


Al final de l'estany, un fort cop de vent em tomba i em fa caure en el mateix moment de travessar el riuet per unes pedres i vaig a parar a l'aigua. Ha estat una bona remullada, però no he pres mal.
Un cop passat el segon estany ja comencem a trobar algun arbre. Deixem enrere les pedres i el verd és el color predominant, encara que una mica groguent. Seguim pel costat del riu pel que davalla tota l'aigua del desglaç cap a la Noguera de Vallferrera.


Un cop creuo el riu per una palanca penso que ja no queda massa pel refugi i m'ho agafo amb més calma. Ja no tinc pressa i vull gaudir del que resta de camí per avui, malgrat les pedres i més pedres. No s'acaba mai i se'm comença a fer pesat. Tinc ganes d'arribar. Fins i tot m'entren dubtes i poso en marxa el GPS que em confirma que estic en el bon camí.
Per fi el Refugi! Ja en tenia ganes! Allà estant el Jordi, Marta i Pep que ja fa una bona estona que han arribat.


Menjo el pic-nic de Pinet, tot un luxe: arròs, paté de "lapin", formatge, xips i codonyat. Tot ben regat amb la corresponent birra. Com que aquí no hi ha llac, prenc una dutxa d'aigua calenta.
Organitzo les meves coses i ja tinc tota la tarda per recuperar-me. Entretant han arribat el Pepe, Iñigo, Iolanda i Joan. Gaudim d'una temperatura agradable. Aquí ja no fa vent.
Passem la tarda sota l'arbre que hi ha davant del refugi conversant. Acabem formant com una mena de comunitat de la Porta del Cel coincidint en l'inici i final de cada etapa així com compartint a estones algun tram del camí. Passem una bona estona tot esperant el sopar. No podem demanar res més.
En el sopar celebrem que avui és l'aniversari del Pepe, i no un aniversari qualsevol: avui ha fet 40 anys, una bona forma de celebrar-ho pujant a la Pica. També compartim una estona amb un parell que fan la travessa en dos dies. És un altre filosofia i una altra forma de gaudir de la muntanya.

Aquests són els temps d'avui:

    • Estany Montcalm:           1-45
    • Pica d'Estats:                  2-45
    • Pic Verdaguer:                3-05
    • Port Sotllo:                     4 hores
    • Estany Estats:                 5 hores
    • Refugi Vallferrera             7-10

dijous, 23 d’agost de 2012

La Porta del Cel III: Certascan - Pinet

Aquesta és l'etapa més temuda de la travessa, un pujar i baixar continuo, amb avisos a totes les guies de que cal orientar-se bé per no perdre's. 
Després d'esmorzar i mentre estem acabant de preparar les motxilles observem inesperadament com el parell de rucs que hi ha al refugi per pujar-hi les provisions posen en fuga al gos d'altres usuaris del refugi. A poc a poc i a mesura que anem enllestint les motxilles el grup que fem la Porta del Cel comencem el nostre equip. Els primers en sortir són el Jordi i la Marta i poc després surto jo al voltant de les 7.30. Vaig baixant sense presses. Abans d'emprendre la forta pujada en direcció al Coll de Lurri el Pep ja m'ha avançat. Porta un altre ritme. De moment el camí està ben marcat i el corriol és ben fressat pujant a base d'anar revoltant. Segons alguna guia hi ha 35 girs, però m'abstinc de comptar-los. Ja en tinc prou amb anar fent sense pausa. Quant miro avall veig al Pepe, Iñigo, Joan i Iolanda que també van pujant. 
Tan al llarg de la pujada com un cop a dalt puc contemplar el que deixo enrere. A l'altra banda una lleugera baixada em mena al primer llac de la jornada: l'estany Romedo de Dalt que sorprèn amb la seva encisadora illa al mig. Si en lloc d'un pi tingués una palmera semblaria una illa d'aquestes de còmic on hi ha els nàufrags.
Vorejat aquest llac segueixo baixant ara ja acompanyat de Pepe, Iñigo, Joan i Iolanda. Cal estar amatent a les marques de GR i, sobre tot, a les fites. També rodegem el Romedo de Baix i partir d'aquí comença una suau pujada vorejant encara dos llacs petits més. Un cop assolim aquest darrer que té poca aigua i en el que hi ha un ramat de cavalls pasturant i després de trobar també un ramat de béns, girem a la dreta i enfilem la segona pujada forta de la jornada. Seguim en grup junts i així farem la resta de l'etapa ja que el nostre ritme és similar. La pujada es fa feixuga però anem fent fins a dalt del coll, anomenat Port de l'Artiga.
El coll ens rep amb un fort vent. Ens protegim darrera d'unes roques ja en zona francesa i ens reagrupem abans d'iniciar la baixada. Tenim una magnífica vista d'ambdues vessants. En el cantó català i allà lluny podem veure un punt blanc, el refugi d'on venim. Realment queda molt i molt lluny.
La baixada es fa per una zona de blocs de pedra que ens obliga a anar amb compte d'on hem de posar els peus. Es fa lenta, llarga i pesada.

A mesura que baixem podem veure els aiguamolls cap els que ens dirigim així com el barranc per l'esquerra del que ens haurem d'enfilar cap a l'Etang de Montestaure.
Per fi arribem als aiguamolls. Segons hem llegit aquest és un punt clau on cal vigilar per agafar el camí correcte. Ho trobem ben marcat i sense dubtar, travessem el petit rierol on hi un parell de pescadors i de nou ens hem d'enfilar. Hem deixat les marques del GR per seguir unes marques grogues que ja no deixarem fins arribar al refugi de Pinet..


Mentre pugem queda al fons a la nostra dreta el barranc per on baixa l'aigua del llac de Montestaure on ens dirigim. La pujada torna a ser ferma fins arribar al llac. Només veure el llac i sense apropar-nos ja enfilem en direcció al Pic Reclos. El GPS ens ha indicat que ens allunyàvem del camí, ja que seguint unes fites ens estàvem segurament dirigint cap el pic de Montestaure. No havien vist les altres fites. En aquest tram cal anar atent a les marques i a encertar el camí correcte que per moments és ben dret fins arribar a un flanqueig just sota les pedres i amb un bon estimball a la nostra esquerra que no m'agrada gens.
Poc més i ja som al Port de Recos des d'on veiem per primera vegada el nostre objectiu d'avui, encara que molt lluny. Prenem un petit descans. Veient la baixada agafo els pals per primer i darrer cop en tota la travessa. Es tracta d'un camí molt dret amb ziga-zagues no massa evidents pel mig d'un herbat. El lloc a on hem d'anar a parar resulta molt evident però el camí a seguir no ho és tant. Seguim baixant fins el coll d'Estela, una de les imatges de la travessa amb una bona vista tant del Pic d'Estela que està allà mateix com del camí que ens ha d'aproximar fins a Pinet.


Continuem baixant pel mig d'un prat seguint les marques i amb compte de no anar pels camins que no toquen. Travessem l'aigua que baixa d'un barranc i decidim aturar-nos una estona tot aprofitant l'aigua fresca del lloc. Ens treim les sabates i ens remullem els peus que ho agraeixen d'allò més.
Continuem el nostre camí. Ja no queda molt, però un cop abaix de tot de la vall ens cal pujar de nou per tal de cercar el pas que ens ha de portar a l'altra banda del barranc que ens separa del refugi. Cal pujar per sobre l'alçada del refugi que ja fa estona que hem deixat de veure per una mena de coll per trobar aquest pas.
Estem cansats i el nostre ritme comença a ser lent. Aquest tram és perdedor i cal anar amb compte. De fet alguna marrada. El desnivell ens castiga les cames ja fatigades per la llarga jornada. Hi ha diferents camins i també diferents marques, però un cop dalt el coll el camí ja és evident.
Baixem a travessar el rierol que baixa de la Pica i després toca el tram "estrella" de la travessa pels que no ens agraden les grimpades: un tram vertical equipat amb un cable. Malgrat que no m'agrada el superem sense dificultats i ja tenim el refugi davant nostre.


Complim les formalitats de la reserva i fem una birra amb uns ganyips abans d'anar a banyar-nos i refrescar-nos al petit llac del davant. De nou l'aigua està genial.
Avui si que està ple el refugi, però s'hi està bé. Passem l'estona fins l'hora de sopar en una animada xerrada. De nou fem un bon sopar: sopa, estofat i macedònia.
Després de sopar esperem una estona per anar a dormir. Estem a 2100 metres i podem estar a fora del refugi sense abrigar-nos. Fa molt bona nit, però cal anar a dormir aviat que demà ens espera una nova jornada.
Aquests són els temps d'avui:

    • Coll de Lurri:         1 hora
    • Port de l'Artiga:     3 hores
    • Aiguamolls:           4.30 hores
    • Port de Recós:      5.30 hores
    • Refugi de Pinet:     8 hores
 

dimecres, 22 d’agost de 2012

La Porta del Cel II: Bordes de Graus - Certascan, posta a punt

Surto a les 8 després de fer un bon esmorzar. El sol encara resta rere les muntanyes i fa de bon caminar a l'ombra. Un cop deixada la pressa de Graus el primer tram és per dins d'un bosc al costat del riu de Noarre. M'acompanya la seva remor a mesuro que vaig avançant a bon pas. Aquesta part de camí també rep el nom de camí de l'exili i aixi està marcat en els pals indicadors, ja que va ser molt utilitzat a l'acabar la Guerra Civil, tant en la fugida com en les accions de resistència dels maquis. Les bordes de Noarre és el primer punt d'interès de l'etapa d'avui, un conjunt de bordes en bon estat de conservació. Algunes d'elles encara sembla que s'utilitzin pels seus usos més tradicionals, però d'altres s'han modernitzat i s'han convertit en una mena de segones residències.
Les bordes van quedant enrere i ara camino pel costat dels camps on es cull farratge pels animals. Aviat em torno a endinsar al bosc primer en lleugera pujada. Més endavant el corriol es fa més costerut, i per moments es va allunyant del rierol que resta al fons de la vall. Ja fa una estona que em toca sol quan assoleixo la Pleta dels Guerossos i decideixo aturar-me i posar-me protecció solar. Aquí coincideixo amb el Jordi i la Marta que també s'han aturat un moment.

El camí està ben fressat i ben marcat amb pals indicadors inclosos. A partir d'aquí i ja superats els 2000 metres d'alçada els arbres ja són cada cop més escadussers. El camí alterna fortes pujades per anar guanyant desnivell amb algunes zones una mica més planeres que permeten recuperar l'alè. Tinc sempre pel davant al Jordi i la Marta i al darrera puc observar al Pepe com també va pujant al seu ritme.
Els Estanys Blaus i algun que altre petit estanyol seran els primers llacs que trobaré en aquesta travessa.


Al coll de Certascan fa un fort vent. Deixo la motxilla i agafo el paravents per afrontar la pujada al cim. El camí és evident i a més hi ha forces fites que ajuden en els moments de dubtes. La primera part de l'ascensió és la més forta, però ja un cop a la carena es suavitza.
Al pic de Certascan (2853 m.) coincideixo amb la Marta i el Jordi i ens fem les fotos de rigor. Una esplèndida vista ens permet albirar incomptables pics i muntanyes, alguns identificables i altres no. Amb el mapa al davant amb el Jordi ens entretenim a tractar d'intuir quin serà el recorregut de la travessa que podem dir que pràcticament acabem de començar.


Ja hem fet tota la pujada d'avui i tan sols ens resta davallar fins el refugi. En la baixada fins el coll ens creuem primer amb el Pepe, i després amb Iñigo, Iolanda i Joan que havien sortit una mica més tard de les Bordes de Graus.
Només sortir del coll en direcció al refugi ja veig el llac de Certascan al fons amb un blau contundent fidel reflex del cel que dóna nom a la travessa. El contrast de colors del llac amb les muntanyes que l'envolten juntament amb la satisfacció de que la caminada del primer dia arriba a la seva fi m'omplen de satisfacció. Els ulls no es cansen d'admirar arreu les diferents vistes.


L'etapa d'avui no ha estat gens dura, el camí era de ben fer en la seva major part. Podríem dir que ha estat una bona posta a punt de tota la maquinari pels propers dies que m'esperen.
Un cop al refugi un entrepà i una birra i poc després un bany en solitari al llac amb un aigua fresqueta em deixa d'allò més bé. El bany és en un lloc idíl·lic, una mena de platjeta en el que és el llac natural més gran de Catalunya. Són moments indescriptibles, la solitud, la relaxació, el silenci, els colors, ...


La resta de la tarda tot esperant l'hora de sopar, hi ha temps per a tot: descansar, pensar, escriure, llegir, conversar, passejar pels voltants del refugi. Es pot demanar més ?
També dediquem un temps a estudiar l'etapa de demà que és la que a tots plegats ens presenta més dubtes. Mirem els mapes i llegim totes les descripcions del recorregut que estan en les nostres mans. Caldrà estar atents en alguns punts per tal de no perdre el Nord.
Al grup d'ahir s'ha ajuntat el Pep del Cornudella del Montsant que també fa la travessa. A l'hora de sopar gairebé podem dir que estem en la intimitat. Només estem tots 8 que sopem junts amb molt ambient i una animada conversa a la que s'afegeixen els dos joves encarregats del refugi. El sopar és excel·lent: amanida, llenties i canelons, realment un plat sorprenent per trobar-nos en un refugi. Un cop acabat el sopar ens inviten a un xupito de patxaran i podem veure el vídeo de la travessa.


Cal dir que ha estat l'Alejandro Gamarra el guarda d'aquest refugi el gran impulsor d'aquesta travessa i el que també ha publicat totes les guies. I que a hores d'ara té la seva feina de guarda amenaçada per la FEEC. 
Teòricament estan esperant a un grup de 13 persones que avui també tenen reserva al refugi per sopar i dormir. Estan preocupats ja que tenen tot el sopar a punt. Finalment quan estem pensant en anar a dormir (9.30) i ja no esperem que arribin, veiem unes llums que s'apropen. Són unes parelles amb criatures. La veritat no són hores d'arribar a un refugi i menys anant amb nens.
Ens anem a dormir abans de que arribin i el xivarri ens ho impedeix ja que demà ens espera una bona etapa.

Aquests han estat els temps de la jornada d'avui:
    • Bordes de Noarre:      45 minuts
    • Pleta de Guerossos:    2 hores
    • Coll de Certascan:      3-45
    • Pic de Certascan:       4-35

dimarts, 21 d’agost de 2012

La Porta del Cel I: Tavascan - Bordes de Graus, la prèvia

Per tercer estiu consecutiu faré una travessa d'uns quants dies. L'estiu del 2010 va ser Carros de Foc, l'estiu passat Cavalls del Vent i aquest any al final m'he decidit per la Porta del Cel.
De fet la meva primera intenció era iniciar el GR11 des de Cap de Creus, però quan ja estava mirant els mapes i el recorregut es va produir el gran incendi de l'Empordà i per aquest motiu vaig canviar de plans. 
Quan afronto una travessa d'aquestes característiques el primer que em pregunto és si realment estaré físicament prou bé i m'entren alguns dubtes. La Porta del Cel és una travessa exigent i amb algun tram no massa ben marcat, però crec que és assequible i que serà possible.
El primer pas és revisar els mapes, les webs, i llegir algunes cròniques de la gent que ho ha fet per tal de tenir clar on estan les dificultats i que és el que cal tenir en compte. Aquesta vegada m'ha estat força útil el blog la ruta de moskys. 
Aprofito que tinc temps i faig algunes sortides de muntanya prèvies, normalment pel Parc de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obach, però també per altres indrets per tal de preparar-me per l'esforç físic. 
Preparar la motxilla també és un pas important. Utilitzo una llista que ja tinc elaborada per aquestes ocasions i que em va molt bé per no oblidar-me res.
La darrera nit que passo a casa sempre acostumo a dormir malament. Aquest cop no ha estat una excepció.
El viatge fins a Tavascan és llarg i pesat, gairebé 4 hores de cotxe. Aprofito per girar una petita visita a Santa Maria de Gerri. Mai havia aturat el cotxe a Gerri de la Sal, malgrat que tinc un record d'infantessa d'haver vist les salines des del cotxe tot passant amb els meus pares. 
Sempre que passo per aquesta carretera i travesso tots aquest pobles em ve al cap el llibre dels Josep Mª Espinàs que va recórrer a peu aquest mateix itinerari al 1956, ara fa 56 anys amb tres companys més de viatge: Felipe Lujan, Camilo José Cela i José Luis Barros. Com ha canviat tot en aquests anys!
També dono un tomb per Sant Pere de Burgal. Volia veure un dels llocs que han inspirat el darrer llibre de Jaume Cabré, Jo confesso. Evidentment no hi havia ni rastre de Julià de Sau.


Després de dinar ja és el moment de començar la Porta del Cel. Pujo amb el cotxe fins el camping-refugi Bordes de Graus on acabo de formalitzar tots els tràmits per tal de realitzar la travessa. No he utilitzat mai un GPS, però llegint el que diuen d'alguna de les etapes m'acabo de decidir per llogar-ne un i així anar més tranquil. Deixo la motxilla al refugi i baixo amb el cotxe a Tavascan per començar la travessa sense anar carregat.


Poc abans de les 5 començo aquesta aventura per un corriol arran del riu de Tavascan que puja pel mig d'un bosc de ribera amb diferents especies d'arbres. Fa calor, però algun núvol tapa el sol algunes estones i es fa força suportable. Un vent suau també alleuja la sensació de calor. No anar carregat també és una bona ajuda.
En realitat la caminada d'avui és un aperitiu del que m'espera els propers 4 dies, i m'anirà bé per posar els mecanismes del cos en marxa. Just passada la Borda d'Esposi hi ha dos camins possibles. Segueixo els consells del refugi i agafo el de l'esquerra que baixa en direcció el riu i passa a l'altra riba per un pont de fusta, i així m'estalvio passar per la carretera. Tan sols em farà falta travessar-la a l'alçada del Pont de Bolle on hi trobo tot de plafons informatius, entre ells informacions del memorial democràtic, ja que aquests camins havien estat molt utilitzats tan al llarg de la guerra com de la postguerra.
Al llarg de tot el camí em vaig trobant algunes bordes, en diferent estat de conservació. Moltes d'elles estan avui en dia en desús. All llarg del temps han canviat els costums i també la seva utilització.



A les 6 ja sóc a les Bordes de Graus davant d'una cervesa esperant el sopar i començar realment La Porta del Cel demà. Una 1-15 de caminar ha estat suficient per avui.
Aquest primer refugi és una mica atípic, ja que forma part de les instal·lacions d'un camping. Encara que hi ha força gent al camping s'està prou tranquil i tinc temps per gaudir una estona de la lectura, mentre va arribant més gent. Fa una temperatura ideal, lluny de les calors que ahir mateix passava a casa.
Sopem junts els 7 que afrontem aquesta travessa: Jordi i Marta de Rajadell prop de Manresa, Pepe de Vinaròs,  i Iolanda, Iñigo i Joan de Castelldefels. I com no parlem de muntanyes, de les nostres muntanyes. Tots compartim la mateixa afició que és la que ens ha portat ha estat aquí avui.

divendres, 17 d’agost de 2012

Cavalls del Vent: el vídeo

Aquests dies fa exactament un any que trescava per la ruta de Cavalls del Vent. Per recordar-ho he muntat el següent vídeo d'aquells quatre bons dies per les nostres muntanyes.


dimecres, 15 d’agost de 2012

Volta al Cabrerès

No hi hagut planificació prèvia, però tot va començar l'estiu del 2009 amb el sender de Voltregà i el sender d'Orís. L'estiu passat vaig continuar amb la volta a Bellmunt i la vall de Ges, el Forat Micó i el Pic de l'Àguila i el Puigsacalm. I d'alguna manera amb aquesta volta al Cabrerès donaré per acabat el que podria anomenar el meu projecte de conèixer les muntanyes que envolten la plana de Vic. 
L'epicentre d'aquesta volta és el Santuari de la Mare Déu de Cabrera (1.307 metres). Faig una cerca a Internet per tal de planificar la ruta i finalment després de llegir alguns blogs i mirar-me el mapa de la zona amb deteniment em decideixo per seguir la proposta que trobo al bloc anar-hi anant encara que amb una petita modificació.
Com que el pronòstic és que farà molta calor, segueixo els savis consells del guru Guardiola i em llevo ben d'hora, ben d'hora i em poso en marxa cap a Cantonigròs. De camí contemplo la silueta de les muntanyes a les que em dirigeixo i que per l'Est tanquen la plana d'Osona.


El pare de petit veia des de Sant Hipòlit aquesta sortida de sol i estava molt intrigat en saber que hi havia darrera de l'Osca de Cabrera. Ja més gran, suposo que d'adolescent, un dia va decidir agafar la bicicleta i anar a resoldre aquest enigma. No va dir res a casa seva, i ja tard, el Pere, no tornava. Finalment quan va arribar a casa de res van servir les seves explicacions, i l'esbroncada que va rebre del seu pare va ser d'aquelles que fan època. I a més a més no havia reeixit en el seu propòsit ja que no va arribar a veure el que hi havia a l'altra banda.
Deixo el cotxe en el Pont de la Rotllana i passat el pont agafo la pista que a la dreta em porta direcció a Comajoan. Puc contemplar el Morral de Caselles, per on retornaré i també els cingles d'Aiats ben propers.



Passades el que avui en dia semblen dues cases rurals (La Rotllana i La Cabreta), deixo la pista, travesso una petita riera i agafo un corriol amb algunes marques del camí de Sant Jaume. En lleugera pujada i pel dins d'una fageda  arribo fins una pista asfaltada. De nou a la dreta i després d'un parell de centenar de metres ja serem a Comajoan, masia gran construïda al 1906 com figura al llindar de la porta principal. Just al seu costat hi ha l'ermita de Sant Gil.


Passo per entre el mas i l'ermita a la cerca del camí que amb poc menys d'un quart d'hora em durà fins la part de darrera de Can Aiats.
Se suposa que des d'aquí surt el corriol que mena fins a dalt del Pla dels Aiats, però trobar-lo no em resulta gens fàcil i dono bastant tombs per la zona. Finalment i com passa moltes vegades era el primer camí que havia agafat, però com que no trobava les marques blaves i tampoc estava massa fressat, havia tornat enrere a la cerca d'un altre possible corriol. En alguns moments el corriol resulta perdedor. Puja dret, salvant desnivells importants i passa pel que es coneix com el grau de les escales. Em topo amb tres cabres que van de baixada i que s'aturen només veure'm. Quan m'hi apropo tenen por i tornen amunt, fins que en un moment em puc posar al seu costat i aleshores esperitades segueixen el seu camí avall. La pujada s'acaba en les cabanes d'Aiats en estat ruïnós. I un mica més amunt i ja en ple Pla d'Aiats hi ha un enorme ramat de cabres.
M'arribo fins la senyera, en el conegut com a Pla Xic (1285 metres) en el que serà el meu primer cim de la jornada. Les vistes de tota la Plana de Vic amb el Montseny al fons són magnífiques. A sota puc contemplar Comajoan i Sant Gil.


Segueixo endavant en direcció Est, per un corriol ben fressat que primer va vorejant el Pla d'Aiats, i que després pel mig d'un bosquet baixa en direcció al Coll de Saiols. Ja tinc al davant el Puig de la Bastida (1241 metres), el segon cim d'avui. De nou convé aturar-se i contemplar tot el que abarca la vista. Això esdevindrà una constant en tots els cims que aniré fent. Just al davant tinc la plana que hauré de travessar per tal d'arribar a Cabrera que ara tinc just a l'Oest.


En direcció Nord surt un petit corriol que baixa del cim ben bé pel dret fins arribar a la plana. Un cop ja al pla només cal cercar la pista que mena fins la Casanova dels Racons i després a una pista més general. En lloc de pujar pel camí clàssic a Cabrera segueixo aquesta pista en direcció Nord fins al Port de la Faja.
Allà a l'esquerra, i una mica amagat surt un petit corriol (hi ha un petit indicador de ferro), que primer de forma planera i després ja amb una pujada costeruda que obliga a emplear-se a fons em deixa al lloc conegut com l'Osca de Cabrera. De nou pla arribo al punt més alt (1307) de la Serra de Cabrera assenyalat amb una senyera, i després de passar per una zona prou estreta i aèria al Santuari. De nou puc contemplar grans vistes, una banda Osona i a l'altra La Garrotxa i La Selva.


Esmorzo i baixo per les dretes escales per tal d'encarar la darrera part de la sortida d'avui. De nou topo amb dificultats per tal d'encertar el camí.
Dono la volta sencera al Puig dels Llops, passo pel coll de Bram i m'enfilo per un corriol que porta cap al Pla d'Aiats. Veig de lluny el meu objectiu, l'Agullola de la Tuta, i em vaig orientant.
El que calia fer un cop acabada la baixada de les escales de Cabrera, és seguir per un corriol que hi ha just al davant en direcció Sud i amb algunes marques blaves i que deixa a l'esquerra el Puig dels Llops. Voreja tot el Puig sense perdre desnivell i un cop el corriol comença una forta baixada s'ha de cercar un caminoi molt poc visible a la nostra dreta que segueix pla per la carena i aviat som a les espectaculars formacions rocoses de les Bores de  Masallera. De nou un pas aeri i ben estret que fa respecte, però que paga la pena.


Un cop superada tota aquesta part aèria cal estar amatents de nou ja que és fàcil seguir el corriol en baixada. Això és el em va passar. Mentre baixava no massa convençut d'anar del tot bé, em vaig trobar a una parella que li havia passat el mateix i que tornava de pujada a cercar el lloc on s'havia deixat el camí que portava a l'Agullola. El trobem i el seguim. Torna a ser un camí aeri fins assolir l'objectiu, el quart cim (1142 metres) i darrer de la jornada, aquesta amb una estel·lada onejant al vent.


A partir d'aquí farem el camí junts amb la parella que m'he trobat ja que tenim el mateix objectiu, cercar el cotxe a on l'hem deixat. Seguim endavant tot baixant de l'Agullola i travessant tot el Pla del Sitjar de nou per un caminoi poc fressat i perdedor a estones. Aquest pla finalitza en el Morral de Caselles que de bon matí veia des d'abaix.
Un cop a la punta del Morral cal tornar uns metres enrere i entremig d'un roure en forma de Y i un gran faig en direcció Oest surt un corriol no molt marcat d'inici que en fort descens ens mena en un moment a la Masia Caselles que hi ha sota. M'acomiado de la parella amb la que he fet aquest tros de camí junts ja que ells tenen el cotxe aquí i m'arribo per la pista fins el pont de la Rotlllana.
Ha estat un matí ben aprofitat, uns 15 kms. i una mica més de 1000 metres de desnivell positiu.
Finalment he pogut veure que hi ha a l'altra banda de l'Osca de Cabrera.  

diumenge, 5 d’agost de 2012

Torre Salvans


Fa poc més d'un mes que vaig llegir primer a la revista Els Vallesos i després en un bloc molt interessant i complert sobre el Parc de Sant Llorenç del Munt que el darrer president de la República Manuel Azaña va viure gairebé un any a Matadepera, en concret a la Torre Salvans. Allà mateix es van celebrar alguns consells de ministres. Azaña va abandonar la Torre Salvans el 21 de gener de 1939, 5 dies abans de l'arribada de les tropes nacionals.
Em va faltar temps per localitzar-la al mapa del Parc de Sant Llorenç del Munt i anar a fer una visita. ¡Quina sorpresa no està ni a 1000 metres de distància de la Torre de l'Àngel i de La Barata!, dos dels llocs que són la base de moltes de les meves sortides pel Parc. Tant de temps voltant per la zona i sense saber res de tot això. La veritat és que ens passa sovint que estem a prop de llocs on han passat esdeveniments històrics i per desconeixement ens passen totalment desapercebuts.
En el mapa i veig un accés des de la zona de pic-nic del Torrent de l'Escaiola. Allà deixo el cotxe i agafo un corriol que planer i ben fresat en un quart d'hora em deixa davant de la Torre Salvans. Observo que també hi ha un altre accés que deu pujar directament des de la carretera, a prop de la Barata.
No hi viu ningú, però tampoc fa tant de temps del seu abandó. L'estat de conservació és òptim. A part de la Torre Salvans, hi ha un parell d'edificacions més suposo que pel servei i els vigilants. Em passejo per tots els seu voltants. Localitzo una pista de mini-golf tota rovellada. Puc veure la cuina a través dels vidres d'una de les portes. Res més puc observar del seu interior. Intento localitzar el búnquer on estava una bateria antiàrea, però no sóc capaç de trobar-la. Caldrà tornar un altre dia. Poc abans de marxar passo pel davant d'una porta blindada que deu donar accés al refugi antiàeri que suposa que està a sota la casa.
Em pregunto com és que mentre en altres llocs, com els camins de l'exili, la Batalla de l'Ebre, alguns búnquers i trinxeres que fan referència a la guerra civil es poden trobar els cartells del memorial democràtic i en canvi aquí no hi ha cap referència. De fet tampoc n'hi ha a altres llocs del mateix parc com són dos monuments funeraris que fan referència a dos llocs on el grup conegut com "Pedro y sus chiquillos" va cometre alguns dels seus assassinats.



dimecres, 1 d’agost de 2012

Trescada

Des que faig orientació gairebé aquesta és la única modalitat de cursa que practico, però de tant en tant m'agrada tornar a retrobar sensacions i participar en altres modalitats de cursa. Entre les moltes possibilitats de curses i entrenaments que s'ofereixen en el cap de setmana, hi havia dues opcions que em cridaven l'atenció: la cursa popular d'orientació de Sant Martí de Centelles i la Trescada 2012. Totes dues eren noves per mi. Finalment vaig decidir oblidar-me de l'orientació i anar a la cursa de muntanya.
Com sempre una cursa, en part serveix per comprovar el teu estat de forma. Es tractava d'una cursa de més de 20 kms. i uns 1000 metres de desnivell amb sortida i arribada a Riells del Montseny, després de pujar i baixar fins el conegut Pantà de Santa Fe.
Només arribar a Riells noto que la organització està desbordada amb tanta gent. Hi ha una bona cua per recollir el pitrall. El seu sistema no resulta massa efectiu i es fa lent. No tinc pressa, paciència. Ens informen que retardaran la sortida de la cursa, però que seran puntuals amb la sortida dels caminadors. Aprofiten per donar algunes explicacions del recorregut i d'alguns aspectes que hem de tenir en compte.
Entre aquestes que ja he aconseguit el pitrall i marxo cap el cotxe a canviar-me i posar-me a punt. He agafat la gorra vermella de les grans ocasions. Arribo just quan acaben de donar la sortida i ja no queda massa gent badant per allà. Surto al darrera de tot amb calma. Segons ens han dit la primera part és per pista i més aviat planera. Aprofitaré per escalfar i anar posant el motor en marxa. A casa veient el perfil havia fet una previsió d'unes 3 hores.
Ben aviat em trobo amb el Xavi Papell, a qui fa molt de temps que no veia i que fa la trescada caminant i fent fotos.
Foto de Xavi Papell

A poc a poc vaig avançant gent i em començo a trobar bé amb un bon ritme de cursa. Ja d'entrada observo que els punts quilomètrics no estan ben col·locats. Per tant prendre com a referència el Forerunner que per alguna cosa ha de servir. De fet a la web de la cursa parlaven de 21 km. que després d'un canvi de circuït van canviar per 23 i que avui a la sortida ens deien que serien 25. Total farem els que siguin.
Després de una mica més de 4 kms. per pista forestal i d'una pronunciada baixada entrem en un corriol en pujada on em cal caminar una estona fins tornar a agafar una altra pista. Porto 32 minuts en el km. 5.

Passat el km. 6 i després de beure del canti del primer avituallament ens fiquem en un costerut corriol que puja cap a Santa Fe tot resseguint el que suposo que és la Riera de Gualba que ens cal travessar algunes vegades. Malgrat que el corriol és estret i amb fort desnivell em trobo fort i quan tinc l'oportunitat vaig avançant posicions. Aviat som de nou en una pista. Ara ja puc córrer de nou encara que sigui a un ritme lent i anar superant desnivell tot fent giragonses.
No deixarem aquesta pista fins arribar al pantà de Santa Fe. Uns metres abans trobem el segon avituallament de cursa i passo el km. 10 amb 1-30, però pràcticament ja es pot donar la pujada per acabada.

Un cop vorejat el pantà encara cal seguir pujant però el desnivell ja no és tan pronunciat i aviat comença la baixada. Encara que sé que se'm farà llarga i pesada ja en tenia ganes. Passo de llarg del tercer avituallament. No vull trencar el bon ritme que he agafat en aquest inici de la baixada, de moment per pista. De cop i volta hi ha un sobtat canvi de vegetació i són pins els que rodegen la pista. És un tram molt agradable amb una baixada molt amable.  Km. 15 i 2-01 de cursa, i seguim baixant.


Després del km. 17 trobem el 4rt. avituallament abans de tornar a pujar. Una mica d'aigua i segueixo. Del grup que anàvem surto el primer, però en una zona de corriol on comença de nou a baixar, em despisto, no veig les marques i faig uns metres de més. Aviat sóc conscient de l'errada i torno enrere, però ja he perdut el grup en el que anava i ja no els tornaré a atrapar, excepte a un parell. Gaudeixo en solitari d'aquesta zona de corriol. M'agrada baixar atent a les pedres i a les giragonses d'aquestes zones.
De nou per pista agafem les senyals del GR-83 en direcció a Mataró segons posa els cartellets. És un GR que tinc pendent de fer un estiu d'aquests. km. 20 en 2-33. Deixem una masia en reconstrucció a la nostra dreta i m'aturo en el darrer avituallament. Des d'aquí fins el final seguirem els senyals d'aquest GR. Serà pràcticament tot corriol, rodejats d'alzines sureres, i d'algun tram arran de la riera de Riells. Ara ja qualsevol petita pujada es fa feixuga. Com sempre a aquestes alçades de cursa ensopego amb una pedra per no aixecar prou els peus. Tinc que anar amb compte. Els darrers metres ja tornen a ser per pista.
Gairebé he complert el meu pronòstic inicial: 2-59 per 23,5 km. de recorregut amb els metres extres inclosos.
A l'arribada ens espera una bona clara i bon entrepà de botifarra i una nova samarreta per la col·lecció. He gaudit de la cursa i de l'ambient. Sobre tot, m'ha agradat que no hi ha temps al final. Suposo que això no agrada pas a tota la gent. Però realment per què correm ? En el meu cas per gaudir de l'esforç, i posar el meu cos a prova després d'un període d'entrenament i comprovar que aquest respon al que li exigeixo. Això ja és suficient no demano res més. Potser els que busquen altres fites en una cursa aquest tipus de cursa casolana no els hi agradi del tot.