dissabte, 27 de novembre de 2010

TICBCN: segona part

El diumenge s'aixeca un bon dia. Fa fred però brilla el sol i fa de bon córrer. La segona cursa es tracta de la modalitat clàssica a la muntanya de Montjuïc. Hi ha molt ambient a les instal·lacions de Pau Negre, centre de la competició. Escalfo una estona i ja estic a punt per començar: una cursa de 8100 metres amb 28 fites i 260 metres de desnivell. 
Les dues primeres fites no presenten problemes. Vegi una possibilitat interessant per la tercera, però no ho acabo de veure clar i opto per un recorregut conservador, tot ell en pujada. A partir d'aquí són 5 fites dins d'un bosquet al costat del castell.
La situació de la 9 em genera molt dubtes. És a dins o fora del castell ? Sembla que és a dins, però com cal donar tota la volta per entrar-hi, no costa gens assegurar al passar que no està a fora. De lluny ja veig que tal com pensava cal entrar al castell.
En el castell a més de la 9, hi ha dues fites més. Ara toca baixar fins a la 12, ben atent a quin és el possible camí més curt. Faig una mica marrada per unes escales, però la tinc. Segueix la baixada en algun moment forta fins a la 15.
Buscant aquesta em trobo davant d'una barana i sense possibilitat de baixar. Quant estic pensant com puc baixar, apareix un orientador que salta la barana i baixa pel mig d'un jardí i faig el mateix. Estic pràcticament al barri del Poble Sec, i ara toca tornar a pujar, primer pel dret, després per uns camins i final un altre cop pel dret fins una fita, la 16, que està sota del funicular del Port, i més a munt la 17 al bell mig dels jardins de Miramar.
De nou forta pujada per la carretera que porta al castell. Enllaço sense problemes 18, 19, i 20, però quan vull sortir del jardí on em trobo tot és una tanca. No sé veure la sortida ni en el mapa, farcit de detalls de difícil lectura, ni en la realitat i acabo donant una volta considerable en la que perdo força temps i que després a casa veuré que hi havia una opció molt millor.
Passo la fita vista en unes escales del Pau Negre i encaro el darrer tram de cursa pels voltants del Sant Jordi. Intento anar ràpid però noto el cansament acumulat d'avui i també de la esprint d'ahir a la Barceloneta. Un darrer esforç i acabo content de com m'ha anat: 1-49-58. M'ha agradat la cursa i el terreny. He complert el meu objectiu de no doblar el temps del primer.



Aprofito que hi ha a la venda material d'orientació que no sempre és fàcil de trobar i renovo les polaines que bona falta els hi fa i em faig amb una lupa que espero em serveixi per veure millor els detalls del mapa d'aquí a endavant.

dimarts, 23 de novembre de 2010

TICBCN: primera part

Mai havia corregut una cursa d'orientació tan internacional com aquesta. Possiblement hi havia més estrangers que orientadors catalans. De nou m'enfrontava a un sprint. Són curses en les que gaudeixo i molt. M'agrada el nombre elevat de fites, on l'orientació no és el factor més important encara que a vegades una petita errada en l'elecció de ruta et fa perdre un temps molt valuós i també la sensació de tenir que anar ràpid, amb poc temps per pensar i amb la necessitat i la pressió de prendre decisions constantment.
Aquest cop la sortida era al costat de l'hotel Arts i el mapa incloïa el barri de la Barceloneta. El dia estava ennuvolat i estava convençut que no plouria, però m'he equivocat de totes totes.
Sortida ràpida en direcció a la platja on tinc la primera fita i de seguida entro en l'entremat dels carrers de la Barceloneta on cal comptar les cantonades per no ficar-se en el carrer equivocat. Començo a córrer i ja cauen les primeres gotes. No serà res.



Amb les presses no interpreto del tot bé el mapa i em fico en el carrer que no toca i tinc que donar la volta per marcar la 4. La resta és pura velocitat. En alguns llocs em trobo persones que amb bona voluntat m'indiquen on estan les fites, i s'estranyen que no els hi faci cas ja que les que busco no són les que ells m'indiquen.
Amb més de la meitat de la cursa feta surto ja del barir de la Barceloneta. Vaig ràpid i em trobo bé.
M'avança el Lluis Ollora que fa la mateixa categoria que jo i va molt més ràpid. Ara ja plou fort. A prop de la 13 em fico en un pati interior seguint a dos orientadors que portava la davant. Greu error de concentració ja que la meva fita no estava allà. Tinc que sortir del pati per trobar-la i enfilo la part final, 4 fites pels volts de l'Hotel de les Arts, en una zona de dos nivells. Sortint de la 17 no veig que estic al mig d'una mena de llac artificial i em fico a dins de quatre potes. Mai millor dit que he ficat els peus a la galleda i n'he sortit ben remullat. Acabo fort i esprintant amb ganes de més. Crec que no he anat tot el fort que podia anar, reservant una mica per la cursa de l'endemà.

divendres, 5 de novembre de 2010

El Paller de Tot l'Any


Els pallers formen part dels records i imatges de la meva infantesa. Han desaparegut totalment dels nostres paisatges rurals. Per a qui desconeix el que eren els pallers aquest nom pot resultar ben estrany. Al diccionari hi podem trobar aquesta definició: Munt gros de palla, generalment de base rodona, disposada a l'entorn d'un pal vertical que la sosté. De fet en el llenguatge quotidià encara hi podem trobar referències com ser el pal de paller o més difícil que trobar una agulla en un paller.
En les meves exploracions per la Serra de l'Obac feia temps que no m'acostava al Paller de tot l'Any i malgrat el mal temps com que en tenia moltes ganes allà he anat. Mentre m'apropo amb el cotxe a l'Alzina del Sal·lari hi ha estones que plou amb intensitat. Espero una estona en el cotxe i finalment em decideixo.
Aviat soc al Coll de Tres Creus. No pujo ni a la Pola, ni al Castellsapera. No paga la pena està tot molt emboirat. A la cruïlla de camins que hi ha al Coll segueixo a l'esquerra pel GR5, un corriol que passa just per sota del Castellsapera. Ja no plou, però l'aigua que cau dels arbres em va mullant i es continua escoltant una mena de remor de pluja. La boira que envolta el bosc crea un ambient particular i d'alguna manera íntim i encisador.



Surto del bosc, però no puc contemplar res. Tot són núvols arrossegant-se per les muntanyes. Mentre en lleugera baixada m'apropo al meu objectiu es van obrint finestres entres els núvols i puc entreveure l'entorn que m'envolta. Ja tinc ben a prop el Paller de tot l'Any. Vorejo tota la seva base i a la meva esquerra puc contemplar la imponent Roca Salvatge, i les diferents canals que l'envolten en una visió una mica fantasmagòrica.



Segueixo endavant pel GR-5. Al cap de poc a la meva esquerra surt un petit corriol ben marcat que em mena fins a la font del Lladre on segons la llegenda s'amagava el bandoler Capablanca després dels seus
freqüents assalts en el Camí Ral
. Torno al camí principal i segueixo endavant fins trobar-me de cop i volta davant d'una magnífica visió del Castell dels Bocs en primer terme i Montserrat al fons.



Arribo a la cruïlla del Coll de Correu, deixo el camí que seguia i que em menaria al Pont de Vilomara passant primer per l'Hostal del Daví, antic hostal del camí ral de Barcelona a Manresa, i agafo a la meva dreta un corriol una mica amagat que en 5 minuts em porta fins al fons del Torrent de la Cansalada.
Un cop allà enfilo a l'esquerra un corriol estret i poc visible en mig de la vegetació i que en paral·lel al torrent va pujant lleugera però continuadament. Vaig trotant en solitud pel bell mig d'aquesta vegetació que em rodeja. La meva respiració compassada al meu pas, el sorollet de l'aigua, la humitat del terra, el cant d'alguns ocells, alguns bolets, la flaire del bosc, omplen de sensacions els meus sentits i el meu esperit.
De sobte al mig del camí em trobo un altre caminant avançant fatigosament i contemplant el seu voltant amb mirada encuriosida. Serà l'únic ésser viu que m'acompanyarà en un tros del camí en aquesta matinal excursionista.



Travesso el Torrent, ple de grans basses en altre època de l'any glaçades, i ja a l'altra banda ara si que la pujada per una estona es fa ferma.
Al l'esquerra deixo l'avenc de La Pola i arribo a un gran roquissar amb el Quarto de Reixa al fons cap on em dirigeixo no fins abans entrar en un bosc d'alzines ben humit que em porta fins el camí de la Font de la Pola. Tornen a caure gotes una estona, però aviat desapareix el cel gris i torna a brillar el sol.



Tinc temps i decideixo anar a cercar l'Hospital de Sang. Pujo fins el Coll de Tanca i baixo per l'altre cantó del coll tot fent giragonses per un petit corriol que aviat planeja de nou pel mig de la vegetació i ben a prop d'unes parets de roca. Dubto de portar el bon camí quan ensopego amb la Cova del Racó Gran, que pel que es pot llegir sembla que va estar habitada des del 1960 al 1980. Està en molt bon estat, amb una cisterna propera on recollir aigua i un lloc on poder cuinar.



Segueixo pel corriol fins sortir a un camí ample. Tinc al davant un roquissar on m'enfilo seguint unes fites. Volto per la zona seguin diferents camins i diferents fites sense resultat. Hauré estat ben a prop tal com a casa puc certificar consultant per Internet, però no he trobat l'Hospital de Sang que sembla estar ben amagat i que no es vol deixar veure.
És fa tard i decideixo tornar pel mateix camí fin el Coll de Tanca, la Font de la Pola. Vaig trotant amb facilitat i amb rapidesa per un camí que ho permet. Passo per davant de la Porquerisa i de nou soc al Coll de Tres Creus per baixar directament cap a l'Alzina del Sal·lari. Queda pendent per un altre dia la cerca de l'Hospital de Sang que espero no trigar a trobar.