A Gironella falta gent

Després d'estar tres dies amb rebomboris de panxa que em provocaven un augment de les visites al Sr. Roca i un control estricte de la dieta vaig decidir dijous al vespre anar a córrer el C2 de la nocturna de Gironella. L'any passat em va deixar un molt regust.
Ja a prop de Gironella veiem llampegar i cop arribats només sortir del cotxe ja comencen a caure gotes. Em preparo per la cursa i abans de sortir passo pel lavabo a fer la darrera descarrega per evitar sorpreses. No para de ploure. Ens dirigim a la sortida, i just quant tot està a punt es desferma una gran tempesta i el poble es queda totalment a les fosques.

Ens refugiem tots sota uns porxos i esperem. Agafo fred. Només em falta mullar-me! Si això no para ho deixaré estar. Torna la llum i comença a parar de ploure. Surten els del C1 i poc després nosaltres, seran 15 fites en modalitat score i a escollir entre les 27 que hi ha al mapa.

Ja no plou i així serà al llarg de tota la cursa. Primer de tot escullo les 15 fites. Començo caminant, ja que no tinc el cos per masses alegries. He fet les tres primeres sense córrer. Començo a trotar camí a la quarta. Arribo a la cantonada on ha d'estar la cinquena que ha d'estar al costat d'un arbre i no la sé veure. Però si ja me l'he passat! Aquí està. En comparació a l'any passat que eren 22 fites i vaig estar a prop de dues hores, avui serà molt més ràpid.
M'animo i en faig ràpidament dues més.

Calculo que estaré al voltant de la mitja hora. Això em dóna opcions a una bona posició final i començo a accelerar el meu ritme.
Passo a l'altra banda del riu on en faig 5 sense massa interrupcions. Ara ja toca tornar a passar el pont, una més. Quantes en porto ? Només em queden dues. Decideixo quines. Ja estic acabant. Passo pel davant de
l'arribada a la cerca de les dues darreres que estan ben a prop. I ja estic en l'sprint final. Poc més de 32 minuts per trobar les 15 fites i 4ª posició. Molt millor resultat que l'estiu passat i això que el meu estat físic no era el millor possible, però està clar que al llarg de l'any he millorat molt en orientació. M'agrada aquesta cursa i és molt probable que el proper estiu repeteixi, però segurament fent el C1. Tot plegat un bon auguri per la temporada que es torna a reprendre al setembre.

Tintagel Castle and the coast

La costa atlàntica anglesa, al menys la de aquesta zona de Devon és completament diferent de la costa mediterrànea: grans penya-segats de pissarra amb entrades del mar terra endins i sense gairebé platja. Booscastle és un molt petit poble mariner que aprofità una petita entrada de mar per construir un petit port gairebé natural i amb unes molt bones vistes de la costa només donant un petit tomb pels seus voltants utilitzant uns dels nombroses “public footpath”. 

El castell de Tintagel, són unes simples restes de muralles i petits murs des del segle XIII al XIX, però situades en un lloc costaner espectacular, en el lloc on la llegenda diu que va néixer el rei Artur. En realitat sobre el rei Artur poc se sap de cert. Aquest mateix castell va ser construït el segle XIII i el suposat rei Artur, si va existir, és del segle VII. O sigui, que si el rei Artur va néixer per aquestes contrades segur que no va ser en aquest castell. 

Però els anglesos que són molt hàbils per crear atraccions turístiques, fins i tot a lloc on no hi ha res també anomenen cova del mag Merlín a un cova que hi ha sota del castell. De fet el poble és un lloc dedicat exclusivament al turisme: un poble molt petit, però ple de tendes amb els típics “souvenirs” turístics, petit hotels, pubs i llocs per prendre els típics Cream Tea. També hi ha un gran hotel de luxe amb aparença de castell, com no amb el nom de Camelot, The King’s Arthur Hotel.

També és molt interessant el funicular que hi ha entre Lynmouth i Lynton. Construït a 1888. Funciona sense cap despesa d’energia, ja que omplen d’aigua un dipòsit de la vagoneta que està a la part de dalt i amb el pes d’aquesta fa pujar la vagoneta que està a baix. D’aquesta manera salven el gran desnivell que hi ha entre els dos pobles. Un cop a Lynton és imprescindible un passeig per la zona anomenada “the valley of the rocks”, amb un public footpath asfaltat que passa per la part de dalt dels penya-segats amb unes magnífiques vistes.

Orientació a Exeter

Abans de marxar a Exeter vaig trobar per Internet que allà hi havia un parc amb 6 circuïts permanents d’orientació. Em vaig imprimir el més llarg, 6 km. i 19 controls.

Visc a prop del parc (Riverside Valley Park), però a l’altre extrem d’on hi ha el triangle de sortida i per tant decideixo sortir des de la fita 10. Surto de casa corrent tot escalfant i als 10 minuts ja estic a la 10 a punt per començar. És una zona completament plana. Malgrat que aquests dies ha plogut molt no trobo fang, ara si tot està molt humit. Les fites són fàcils de trobar i em permeten descobrir racons molt bonics del parc. Aprofito per fer algunes fotos, i així combino orientació i turisme.

Amb poc menys de mitja hora ja estic al triangle de sortida. Només em resten 9 controls més i ja hauré acabat. Malgrat ser un parc urbà hi trobo vaques pasturant. Ja estic acabant, però per anar de la 8 a la 9, no trobo la manera de passar: hi ha una zona plena d’ortigues (porto pantalonet curt) i una tanca amb punxes de filferro i decideixo tornar enrere i cercar un pas no tan arriscat. Ja tinc la 9, i ja soc a la 10. Ha estat una mica més d’una hora força entretinguda.

Aixo va ser el diumenge, aquest mati he fet el darrer entrenament per terres angleses, una horeta per un caminet al costat d’un canal acompanyat de desenes de conillets per tot arreu.  

In Exeter

L’estiu passat a Anglaterra (Broadstairs) només em va ploure un vespre, però aquest estiu, només he tingut un parell de dies de bon temps, els dos primers, la resta de dies he patit el típic temps anglès, gris tot el dia i a qualsevol moment es pot posar a ploure.

Exeter és una ciutat del comtat de Devon de més de 100.000 habitants, amb problemes de tràfic com a tots els llocs però amb unes magnífiques zones verdes, sobre tot, al llarg del riu Exe amb uns camins només per caminants i bicicletes encisadors,  just al costat del riu. 

Ens han comentat que Exeter no és una ciutat típica anglesa. El fet de tenir universitat la converteix en una ciutat amb un nivell econòmic i cultural alt respecte a altres ciutats de la seva mateixa mida. No hi ha el que ells anomenen barris pobres, per altra banda, pel que sembla força habituals a Anglaterra. Per tant, sembla que tant l’any passat com aquest he estat a dos llocs atípics.

Les cases angleses són particulars en la seva decoració. Tot està molt ple de coses, amb una decoració molt carregada i tot molt ple. D’alguna manera donen la impressió de molt desorganitzats amb tot de coses pel mig, però no és això ja que impera el més estricte ordre. La família amb la que estava l’estiu passat també era igual. A la mateixa cuina on nosaltres no acostumem a tenir res o gairebé res per sobre els mobles, aquí està tot ple d’estris.

Tot el comerç i zones de lleure es concentren al centre de la ciutat. Tret d’una o dues tendes, en el que podríem anomenar barris, el comerç de proximitat és inexistent. Dóna la impressió que tothom es trasllada al centre a fer les seves compres en les innumerables grans superfícies que obren tots els dies de la setmana.

Un dels tòpics anglesos que al llarg d’aquests dies ha caigut és el de la puntualitat. He tingut diverses experiències, fonamentalment en el transport, però també altres en que el tòpic de la puntualitat britànica ha quedat ben lluny de demostrar la seva fama.

També criden l’atenció les carreteres. Un cop surts de les autopistes i carreteres generals totes són molt estretes, sense arcén, ni cuneta. Als costats acostuma a haver-hi un petit mur, però és que a molt llocs no passen dos autocars i un cotxe i un autocar passen molt i molt just, obligant a continues aturades per poder passar. Ens estranya perquè tret de dins de les poblacions no tindria que haver-hi massa problema per augmentar l’amplada ja que tot són camps.