Return

Tornava cap a casa en dissabte, però ja des del dijous es respiraven aires de final. I quan s’inicia aquesta sensació el que tinc ganes és d’estar ja a casa, sobre tot, en el moment en que s’inicia el llarg viatge de retorn. Des del moment que deixo la casa de Broadstairs, fins el moment que tornaré a trepitjar casa meva passaran 12 hores en diferents mitjans de transport. D’alguna manera m’agradaria estalviar-me tot aquest impasse que no m’agrada gens i que se’m fa massa llarg.

Hi ha moltes més mesures de seguretat a l’aeroport de London (Stansted) que a l’aeroport de Girona on tot és molt més relaxat. També sé que després d’aquestes dues setmanes, hauré de passar un parell de dies per tornar-me a readaptar a la situació de casa, encara que continuant gaudint de les vacances.

Amb aquest post dono per acabat el meu relat de l’estància de dues setmanes a Anglaterra. 

Estic intentat junt amb les companyes catalanes de curs deixar una mena de recopilació d’aquesta experiència, així com possibles activitats útils per l’escola en la meva pàgina web.

English people

• Els adolescents i joves anglesos vesteixen igual que els adolescents i joves catalans. La moda juvenil és internacional. Externament quan passejava pels carrers del poble, l’arquitectura era ben diferent, però l’aparença del jovent era la mateixa i les seves conductes tampoc eren massa diferents.
• Contràriament al que passa a casa nostra es veien pocs gossos pel carrer, i això que les cases angleses amb els seus jardins són més adients per tenir animals a casa que molts dels nostres pisos minúsculs. I a més els pocs gossos que es veien no acostumaven a bordar al vianant (només una vegada en dues setmanes) i gairebé sempre els amos els porten lligats. A cap parc, ni a cap vorera em vaig trobar amb la desagradable sorpresa tant freqüent pels nostres carrers de les cagarades de gos. Em van explicar que per tenir un gos els anglesos paguen un impost. I a més les multes per no recollir les cagarades eren considerables.

• Sobta veure que alguns dies després de sopar no trobes pràcticament ningú pels carrers i altres dies, normalment el dimecres (hi ha castell de focs artificials cada dimecres d’estiu al poble de Broadstairs), divendres i dissabte no es pot passar pels carrers propers a la badia on es concentren la majoria dels pubs. Aquests dies em recorden les concentracions turístiques de Lloret i altres pobles: els pubs plens, en alguns d’ells és impossible entrar, gent amunt i avall amb un gran got de plàstic ple de cervesa a la mà, els carrers plens de gom a gom i la gent parlant i bevent molt i molt. Malgrat que la majoria són joves hi ha una barreja d’edats. En molts pubs hi ha música en viu. La gent no s’asseu, estan drets fent petar la xerrada en petits grupets, molts d’ells al carrer. Acostumo a tornar d’hora a casa, ja en tinc prou. Desconec com pot evolucionar o degenerar el seu comportament a mesura que la nit avança i tampoc ser fins a quina hora pot durar aquest ambient. Sembla que es barregen dos tipus d’objectius: simplement fer petar la xerrada i grups que cerquen la farra. Em crida l’atenció lo empolainades que van les noies i no tan noies amb minifaldilles molt exagerades. 

     

• Parlant amb els anglesos, malgrat que a alguns no els hi fa pas massa gràcia, veuen possible que si els escocesos ho volen tard o d’hora esdevindran un país lliure i que si és així ho hauran d’acceptar encara que no els agradi.

Tourism

Com no, a més de la vessant d’aprenentatge de l’idioma, aquest viatge també ha tingut la seva vessant turística, amb les visites a London, Canterbury i Dover castle.

• Tenia tot un dia per passejar per London i vaig voler donar una volta més aviat sentimental, passejar pels llocs on havia passat més temps al llarg dels tres mesos que havia viscut allà en edat adolescent. Va ser un recorregut circular per Charing Cross i les seves llibreries, Leicester Square, Bristish Museum (la sala del Partenon, bàsicament), Oxford Street, amb visita a la que havia estat la meva escola d’aleshores, Regent Street, Carnaby Street, Soho (a la recerca de The Marquee, que suposo que ja no existeix i on havia anat moltes vegades), Picadilly Circus i Stl James Park. I també algun dels llocs turístics: 10 Dowing Street, Wetsminster, Houses of Parliament i Tate Modern Gallery. Va quedar pendent una visita a Chelsea i els seu pubs, una de les zones que més sovint visitava i que m’hagués agradat tornar a trepitjar, però no hi havia temps per tot.

   

• Canterbury és un lloc petit i encantador i malgrat ser molt turístic no hi havia massa gent. Carrers sense cotxes, placetes amb músics tocant i un tomb amb barca pels canals. Varem tenir la fortuna de poder assistir a un servei religiós pel ritus anglicà, presidit pel Dean a la catedral de Canterbury amb òrgan i cor. Malgrat no ser ni creient ni practicant de tant en tant m’agrada gaudir d’algun d’aquests espectacles.

   

• Anglaterra està plena de castells, tots ells en bastant bona conservació. El de Dover és una mole impressionant amb restes des de l’època romana, passant per l’edat mitjana en la part principal del castell i arribant als túnels i galeries que construïts en època medieval i que van jugar un paper principal en la segona guerra mundial.

 

Nocturna a Gironella

Quan ja estava inscrit vaig comprovar que el cotxe no funcionava. Vaig tenir sort que també hi anava l’Enric, un company de club i varem anar junts amb el seu cotxe.

Aquesta vegada vaig deixar a banda els experiments en el C1 i em vaig inscriure en el C2. També haig de dir que ho feia per veure si tenia alguna possibilitat de fer podi i endur-me així cap a casa la magnífica cistella amb embotits que hi havia pels tres primers.

La cursa és score, 22 fites i 7200 metres. Triga una mica a començar ja que hi ha molts inscrits de darrera hora que no han arribat massa puntuals. Ja és l’hora i ja tenim el mapa. Sembla que tots o gairebé tots hem triat començar per la mateixa fita, la 6. Però malgrat que som una bona colla els que la cerquem es resisteix a ser trobada. Està dalt d’un turó que de nit i amb els minses llums dels nostres frontals no es fàcil de pujar-hi. Bé han estat més de 15 minuts per trobar la primera, no anem pas massa bé. Anem per la segona.

De cop i volta em trobo baixant per unes escales que no soc capaç de trobar en el mapa, però en canvi localitzo la fita sense massa problemes. Escales avall de nou arribo a una zona urbana. Les fites urbanes són fàcils i ràpides de trobar. Pels carrers es pot córrer bé. Em trobo fort. Però aviat toca tornar a sortir dels carrers i buscar les fites pel rodal. El frontal fa poca llum. M’equivoco de camí i tinc que tornar a enrere.

Tenim una fita a l’altra banda del riu i l’hem de travessar per un pas marcat al mapa, per unes pedres que no impedeixen que em mulli els peus, tant a l’anar com al tornar. Una més en aquesta zona i torno a la zona urbana per deixar enllestides totes les fites d’aquest cantó del riu. Travesso per un pont i vaig marcant les fites de Nord a Sud. Torno a passar per unes escales que no veig al mapa. A casa em miraré bé el mapa! (amb tranquil·litat i bona llum les escales són al mapa).

Ja per dins del poble hi ha una fita dins d’un edifici al cap de munt d’unes llargues escales de cargol.

      

Torno a anar ràpid pels carrers, però em queden dues fites més fora de la zona urbana i el frontal cada cop fa menys lluny. Tinc sort que la primera d’aquestes la faig amb dos orientadors més que porten bona llum. Però al sortir d’aquesta fita els perdo. Agafo un camí però no n’estic segur, tinc dubtes. Torno enrere i provo un altre camí. Al final veig clar que el primer camí era el bo. Ja només en queden dues fites i la darrera. Tracto d’anar recta cap a la primera, però no és possible. M’ho semblava, però al veure que hi havia un altre que feia el mateix que jo ho he provat. Toca de nou rectificar la ruta, però ara ja amb pas segur per marcar les darreres fites i enfilar el camí cap el patí de l’IES on s’acaba la cursa. Han estat prop de dues hores de curses (1-50-55). Desè de 22 classificats i 14 targes incomplertes. M’he quedat a només 9 minuts de la cistella d’embotits.

Però igual tenia sort en el sorteig. Tampoc va ser així, però a l’Enric li va correspondre una bossa amb alguns regalets prou interessants.

Les nocturnes són curses ben diferents hi ha que pots estar a prop de la fita i no veure-la, sinó l’enfoques directament amb el frontal. D’alguna manera s’ha d’afinar molt més la cerca de la fita. Segur que amb un bon frontal es pot millorar tant per trobar la fita, com per poder córrer amb més seguretat.

Running in Broadstairs

En les dues setmanes d’estada a Broadstairs volia sortit a córrer per mantenir la forma. Al final ho vaig fer la meitat dels matins.

Vaig aprofitar per conèixer la zona. Els primers dies baixava per High Street fins al mar i un cop allà anava fins a Ramsgate, el poble veí. L’anada era per la part de dalt dels penya-segats per un magnífic passeig amb molta gespa amb unes magnífiques cases, algunes es poden qualificar de veritables mansions i tot travessant pel mig del Dumpton Park. Una part de la tornada la feia per la part de baix i ben arran de la platja, i un dia arran del mar, depenent de l’estat de la marea. Aquest és el recorregut que més em va agradar i que més vegades vaig repetir.

L’altre opció de córrer al costat del mar era fer-ho en direcció a Margate. Aquest poble estava més lluny i en el meu entrenament només arribava fins el far, que segons diuen és el darrer far que va estar en funcionament a les illes britàniques. Però en aquest circuït no es podia anar tota l’estona contemplant el mar, ja que els jardins d’algunes cases arriben fins el penya-segat i aleshores cal endinsar-se cap els carrers interiors i no es pot seguir la línia de la costa. És més el far no està tocant a la costa, sinó que està una mica endins.

                              

Però el més sorprenent encara estava per arribar. Tot mirant el mapa vaig veure un “public footpath”, un camí a peu, que semblava força llarg i s’allunyava del poble i cap allà vaig anar. Quina va ser la meva sorpresa al veure que aquest footpath s’endinsava dins d’un cementeri. Mai havia corregut en l’interior d’un cementeri, a més com vaig poder comprovat després era un cementeri ben antic amb tombes del segle XVIII. Era el cementeri de Sant Peter's. Va ser tota una sensació.

         

Un cop deixat el cementeri el camí sortia a camp obert i corria paral·lel a la via del tren i a la carretera fins el poble veí de Margate.

Tots tres circuïts són altament recomanables per córrer una mica menys d’una horeta, per entorns diferents als habituals.

Routines

Què aviat es creen les rutines! Només he necessitat tres dies.

Al matí surto a córrer. No em costa massa aixecar-me sense el despertador, ja que a les 5 ja comença a clarejar. Esmorzo amb la companya que viu a la mateixa casa (és d’Armènia i és molt interessant conèixer de primera mà la realitat d’aquest país) i cap a l’escola. Al migdia tenim una hora i mitja per dinar. Es pot dinar a la mateixa escola, però també permet sortir a menjar al poble. Molts dies em compro alguna cosa i dino assegut en un banc al passeig que hi ha davant de la platja. És agradable. I a la tarda dues hores més a l’escola.

Abans d’anar a sopar amb la família, tinc temps de connectar-me a internet ja sigui a la biblioteca de Broadstairs o al Learning Center de la pròpia escola i rebre notícies i enviar alguns correus a casa. I passades les 6 cap a sopar que aquí els horaris i costums de menjar són ben diferents. Però, dit sigui de passada, no em desagraden.

Un cop sopat resta molt de temps per endavant. Dóna per anar a les activitats que cada dia organitza la pròpia escola o simplement sortir a donar un tomb o a prendre “one half of bitter” amb el grup que hem format tots els catalans.

Som 6 catalans, aquí, bé 1 català i 5 catalanes. Ja se sap el gènere femení domina la professió dels mestres. De fet dels més de 30 mestres que hem vingut a millorar el nostre anglès només dos som homes, l’altre és japonès. De seguida hem format un grup els catalans i a moltes de les activitats fora de l’horari d’escola anem junts. De fet, després d’estar tot el dia parlant en anglès i tractant d’entendre el anglès el cervell necessita moments de descans. Estar tot el dia parlant i escoltant un altre idioma acaba cansant i s’agraeixen aquestes estones de poder tornar a parlar i escoltar català. Encara que en alguns moments també venen amb nosaltres altres mestres i aleshores parlem una mica de tot.

I després de les hores extraescolars toca anar a dormir per iniciar de nou la rutina a l’endemà. Som unes criatures molt rutinàries.

First impressions

Ja torno a estar a casa, després de dues setmanes per terres angleses i ara és el moment de compartir algunes impressions d’aquests dies.

He estat a Broadstairs, un poble petit de costa típicament anglès amb poca immigració i destinació de turisme britànic interior. La meva primera imatge només baixar del tren va ser una gavina picotejant amb violència una bossa de plàstic transparent d’una paperera a l’estació. És sorprenent la gran quantitat de gavines que hi ha pel poble. Mai havia vist tantes gavines juntes. Els seus crits constants m’han acompanyat en tot moment.

 

Només arribar comprovo que el meu anglès està molt rovellat. Em costa expressar-me amb fluïdesa i tinc dificultats per entendre el que em diuen. Ja suposava que seria així i espero que amb els dies vagi millorant.

Broadstairs forma part del Kent Council dins de l’illa de Tanet. Fa molts anys el lloc on em trobo era una illa separada per un canal, però aquest pràcticament ha desaparegut i ara l’illa ja només queda per la història. En aquesta zona gairebé tothom viu en les típiques cases angleses amb el seu jardí.

       

De fet en tota l’àrea només hi ha dos blocs de pisos tal com els coneixem nosaltres que es poden veure des de molt lluny com un fenomen estrany. Tampoc s’albira cap grua en l’horitzó.

En el meu primer vespre allà, faig un passeig pels carrers solitaris del poble. Pràcticament no trobo a ningú, excepte petits grupets d’adolescents. Hi ha moltes vivendes amb el cartell de “On Sale” (en venta), i en la “High Street” (Carrer Major) moltes immobiliàries.

       

La platja està en el seu moment de marea baixa. Hi ha algun supermercat obert, però la resta de botigues i comerços ja estan tancats des de fa estona. Als pubs tampoc hi ha ningú.

The travel

El viatge es llarg, llarg. Surto de casa a les 8 i no soc a Broadstairs fins al cap de 12 hores. Primer es arribar a l'aeroport de Girona amb autobus fins a l'estacio, tren fins a Barcelona i despres l'autocar. Sort que a l'autocar estan de revival amb The Doobbie Brothers, Bod Marley i altres i passo una bona estona. Tambe aprofito per llegir. A l'aeroport tambe l'espera es llarga fins que l'avio s'enlaira definitivament. Es repeteix el revival, aquest cop amb America i el seu Horse without no name. 

El viatge en avio en si son dues horetes de res, pero un cop soc a Stansted Airport i despres dels tramits habituals que no son massa llargs ni pesats, comenca una altra bona excursio fins arribar a la casa on m'hostetjare per dues setmanes. Tren fins a London. Un cop alla underground amb canvi d'estacio inclosa fins a la famosa London Victoria per alla agafar el tren que em portara fins al meu poble angles per aquesta quinzena. Al final seran 5 hores mes despres de la meva arribada en terra anglesa. Al final ja comencava a estar cansat de llegir i de tot i nomes tenia ganes d'arribar.

Ja soc a Anglaterra. La primera sorpresa son els carrets que passen en el tren oferenint begudes i menjar 

La veritat es que aquest viatge s'ha convertit en una mena parentesi en la vida, com una mena de temps inexistent, pero que d'alguna manera he aprofitat tambe per llegir, pensar, estar amb mi mateix, pero s'ha fet excesivament llarg.

Dema sera un altre dia!

PD. Escric des d'un teclat sense accents ni c trencada. Sorry