diumenge, 14 de maig de 2006

Pujada a Vallhonesta

Avui tot Catalunya estava ple de curses. Es podia triar i remenar abans d’escollir la cursa a fer. He optat per anar a la cursa de Vallhonesta a Sant Vicenç de Castellet. No recordo per quina raó l’any passat em vaig quedar amb les ganes d’anar-hi.
En el tren camí cap a Sant Vicenç contemplo Montserrat, i Sant Jeroni en particular i penso en els participants de la cursa de l’Alba que en aquells moments deuen està pujant. L’Alba és una cursa que estimo particularment ja que va estar el meu debut en curses de muntanya. L’he fet varies vegades i sempre hi he gaudit molt.
A Vallhonesta la cursa ha estat entretinguda. Malgrat el premi d’una ampolla de vi si assolies un temps inferior a l’hora, aquest objectiu em semblava molt lluny de les meves possibilitats. Com sempre en la recollida del pitrall i en l’escalfament he trobat força coneguts.
Malgrat sortir al darrera he volgut aprofitar els primers kilòmetres plans per anar a un ritme prou viu, al voltant de 4-25. Penso que ja em tocarà a afluixar quan comenci la pujada, tal com ha estat. Un cop abandonem l’asfalt els camins estan polsegosos. Es nota molt que fa dies i dies que no plou. Cap el km. 5 comença a pujar suaument. La pujada es va endurint amb el pas dels quilometres. Al poc de començar a pujar el Joel, un company de blocs i de professió em reconeix, em saluda i segueix endavant. Des del 7 fins arribar a l’ermita de Sant Jaume de Vallhonesta hi ha algun tros veritablement dur. Abans d’arribar al cap d’amunt passem per sota d’una estelada, i això em dóna ànims.

A dalt de tot agafem un corriol amb unes magnífiques vistes del massís de Montserrat i a la poca estona comença una forta baixada en la que aprofito per avançar a alguns atletes. Al cap de poc arribem al poble i amb un 1-10-42 acabo una cursa maca, però amb una mica massa de calor.
A l’arribada i després de la dutxa ens espera una bona coca i mistela, mentre entre els amics comentem una mica com ens ha anat a tots plegats.

divendres, 12 de maig de 2006

Sensacions agradables

Aquest matí estava especialment motivat per entrenar una estona sense exigències. He sortit de casa i queien unes gotes. Als quinze minuts ja abandono la ciutat i entro en un bosquet. A estones corro per un camí ample, però en altres moments el camí és estret, tot rodejat d’arbres i de silenci. Les gotes em mullen el rostre i es confonen amb la suor. Vaig a un ritme tranquil. Sento l’olor de la terra mullada, el trepig dels meus peus i la meva respiració ritmada. No penso en res. A estones em passen pel cap algunes idees sobre alguna de les coses que tinc pendents de fer. Aquests pensaments m’ajuden a ordenar-me una mica. Escolto a alguns ocells. Al mig del camí sorprenc a un esquirol que surt corrents a refugiar-se entre els matolls més propers.
De retorn a casa deixo el bosc i torno a trepitjar l’asfalt. Arribo a casa relaxat i a punt per afrontar la darrera jornada escolar de la setmana.

diumenge, 7 de maig de 2006

Cursa d'orientació al bosc de Malhivern

Aquesta setmana torno a les curses d’orientació. Des del mes d’octubre que no en faig cap. Fa més de mig any. Ja tenia ganes de tornar-hi. Ahir vespre vaig repassar els mapes de les curses que havia fet per tornar a familiaritzar-me amb la seva simbologia. No tenia gens clar de com m’aniria, i si aconseguiria orientar-me sense perdre’m. Amb tant de temps potser hauria perdut la poca pràctica que tenia!
La cursa era en el bosc de Malhivern a la Garriga. Feia el circuït C2 de 4.140 metres amb 21 fites a trobar i 180 metres de desnivell i un mapa amb escala 1:7500
Escalfo una mica, no massa, tot esperant l’hora de sortida. Oriento el mapa i a buscar la primera fita s’ha dit. Estic al mig d’un camp d’oliveres. En trobo una, però no és la que buscava. Penso que ja m’he equivocat. No acabo d’estar segur on sóc, i torno enrere per tornar a començar. Aquest cop si, trobo la fita amb facilitat, estava a prop de la que havia vist al principi. No m’havia pas equivocat, però la manca de confiança m’ha fet tornar a començar.
Tampoc tinc massa problemes per trobar la segona, també sota una altra olivera. Veig on estar la tercera, però em costa trobar un lloc assequible per baixar-hi. La quarta tampoc és difícil. Buscant la cinquena trobo la sisena. M’he passat i tinc que tornar enrere. Mirant el mapa i gairebé sense utilitzar la brúixola vaig trobant les diferents fites que la organització ha posat per nosaltres. M’agrada. Trobar una fita és com un premi. Em recorda els jocs de pistes que feia quan era nen i anava de colònies a l’estiu entre Vilaller i Pont de Suert.
Quan trobar una fita com la 14 em posa més dificultats d’alguna manera parlo amb mi mateix. Aquesta 14 està ben amagada i en lloc de difícil accés. Dedueixo que no estic en el bon camí, rectifico i finalment la trobo. Enllaço 4 fites seguides, un altre cop envoltat per camps d’oliveres en les que faig la ruta amb dos orientadors més que deuen fer el mateix circuït que jo i que algunes vegades per camins diferents, trobem les fites gairebé al mateix temps. En alguns camins forestals trobo marques de la cursa de les Tortugues que es va fer el passat 1 de maig.
En la recerca de la 19 ens separem, cadascú la busca per un camí diferent i malgrat que per un moment no tinc massa clar on em trobo, em planto amb facilitat sota l’olivera on hi ha la fita. Les dues últimes són cosir i cantar i em planto a l’arribada molt abans que aquests dos companys.
He estat poc més de 95 minuts en fer tot el recorregut. Estic molt satisfet, ja que en cap moment he tingut la sensació d’estar perdut i gairebé tota l’estona tenia localitzada la meva situació al mapa. Ara em fa falta ser capaç de fer això mateix, però caminant menys i corrent més, això si, aleshores amb el risc de perdre’m amb més facilitat.