dimecres, 26 d’abril de 2006

Avui fa un mes

Avui fa exactament un mes que vaig córrer la marató. Les primeres setmanes post-marató van ser de descans físic i psicològic després dels mesos d’entrenament i esforç de la cursa pròpiament dita. Fa pràcticament dues setmanes que ja torno a entrenar de forma regular, 4 dies a la setmana i amb una mitjana de 45 a 50 kms setmanals.
No tinc reptes clars a prop, només la intenció de participar en alguna cursa d’orientació i en algunes curses de muntanya, però de distància no massa llarga. De moment vull oblidar-me de l’asfalt i de controlar els ritmes de cursa kilòmetre darrera kilòmetre. Malgrat tot això em fa il·lusió participar en un 1000 que es farà el dissabte 10 de juny a l’estadi Olímpic. He corregut algunes vegades en l’Estadi a l’arribada d’alguna de les maratons de Barcelona dels anys 90, però mai ho he fet una cursa íntegrament dins de l’estadi. Tampoc mai he corregut un 1000 en pista. De fet em sembla una distància molt curta, pel que estic acostumat a fer i tampoc tinc intenció de preparar-la específicament, simplement aniré a veure en quin temps soc capaç de fer-ho.
A més llarg termini penso en la mitja marató de la meva ciutat, Sabadell, que es celebrarà per la Festa Major, el primer cap de setmana de setembre. També em fa il·lusió poder tornar a córrer una mitja pels carrers de la meva ciutat. Aquí va ser on em vaig iniciar en el món de les curses populars i també en les primeres mitges en la dècada dels 80. Aleshores només corria els mesos d’estiu per preparar la cursa de la Festa Major i que més tard seria una mitja marató. No sé ben bé per quines raons es va deixar de fer la mitja marató, i ara després de molts anys la tornarem a tenir entre nosaltres.
I segur que entremig caurà alguna que altre cursa no prevista. La carn és feble i la temptació forta.

dijous, 13 d’abril de 2006

Scala Dei

Ha arribat el dia de la tornada. Aprofitem el viatge de retorn per fer una visita a la cartoixa de Scala Dei. 


Hi vaig estar fa molts anys tot aprofitant un diumenge que varem anar al poble d’Ascó a una manifestació anti-nuclear, quan la central nuclear encara estava d’obres. La història d’Ascó ja la coneixeu tots.
Aleshores Scala Dei estava del tot abandonat i dins de les runes estava ple d’horts que segurament aprofitaven els antics horts dels cartoixans. L’entrada amb els dos arcs i la portalada que encara es manté en peu amb les parets de la serra del Montsant al fons em continua impressionat. És un lloc immillorable per gaudir d’un espai de reflexió i per trobar-se més a prop de Déu si es creu en Ell. Les ordres religioses n’han sabut sempre de triar els llocs idonis. Res més apropiat que el nom de Scala Dei.
L’estat de conservació del que resta en peu és molt millor que fa anys, i juntament amb l’audiovisual, les explicacions del fulletó i una maqueta ens permet fer-nos una idea aproximada de com devia ser el lloc en el seu moment i el tipus de vida que portaven els decidien fer-se cartoixans.
Amb aquesta visita donem per acabats aquests dies de vacances pel Matarranya i la Terra Alta, dues comarques amb un paisatge sec i dur, però atractiu i ple de contrastos; amb pocs kilòmetres de diferència, el paisatge que t’envolta canvia totalment.

dimecres, 12 d’abril de 2006

Horta de Sant Joan


El matí el passem a Horta de Sant Joan, on hi ha un Centre Picasso que ens sorprèn molt agradablement. Pensàvem que seria el típic centre que vol aprofitar l’atractiu turístic que representa el nom de Picasso, però no és així. Està ubicat en l’antic Hospital del poble, un edifici de per si ja singular i explica de forma molt didàctica les dues estades de l’artista al poble els anys 1899 i 1909: com era el poble en aquell temps, els oficis, el que va pintar i la influència que van tenir aquestes estades en la seva obra pictòrica, i algunes anècdotes de l’artista en aquells dies. Tot plegat molt amè i molt interessant. Sortint del Centre Picasso hem fet un tomb pel poble per esperar l’hora de dinar, a l’anomenada Fonda Millares. Hem passat per alguns dels llocs relacionats d’alguna manera amb les estades de Picasso al poble. Hem acabat el tomb en un mirador des del que podíem contemplar la magnífica vista del convent de Sant Salvador amb la muntanya de Santa Bàrbara al darrera.
Per la tarda tornem a Beseit per caminar una mica fins el naixement del riu Matarranya, per la zona que anomenen El Parrisal. S’arriba en cotxe fins l’àrea recreativa de la Mina Maruja.A partir d’allà m’endinso en el congost del riu per uns passos artificials per sobre l’aigua.
 
 

A mesura que avanço en el congost aquest es va fent més estret i les parets que m’envolten són més altes, i amb unes agulles molt boniques. És un lloc encisador i ple de silenci amb l’únic sorollet de la remor del riu. Arribo sense massa problemes a un lloc on no és possible continuar sense mullar-se i desfaig el camí fins tornar al cotxe.
Encara resta temps fins l’hora de sopar i decidim anar a Vall-de-roures i cercar un bon lloc per poder passar una estona llegint fins acabar la jornada.

dimarts, 11 d’abril de 2006

Miravet

Visitem Miravet.


Feia molt de temps que volia atansar-me a aquest poble i veure el seu castell. Les fotos que havia vist el feien atractiu i no m’ha defraudat: un senyor castell, una fortalesa imponent i amb unes bones vistes sobre l’Ebre i rodalies. I a més a més havia estat un castell dels Templers; això sempre fa pujar nota.
I el poble, un lloc tranquil i singular, amb les cases construïdes entre les roques de la muntanya i la riba del riu. Un bar amb taules i cadires a la plaça davant de l’Ebre convida a seure i fer el vermut tot llegint una estona i prenent el sol. No aconseguim abandonar del tot el tema de guerra. Aquí a Miravet també van bombardejar els avions de la Legión Cóndor i encara hi ha alguna casa derruïda. També d’aquí és una de les imatges més famoses de la Batalla: els soldats republicans creuant l’Ebre en la retirada amb el castell al fons.


Ens arribem a Pinell de Brai, per visitar el celler que la propaganda turística anomena com “La Catedral del Vi”. És un celler, com molts d’altres, d’arquitectura modernista en aquest cas obra de Cèsar Martinell. 


En l’actualitat només s’utilitza una part de la nau i bàsicament per l’elaboració d’oli. Malgrat el nom, de vi se’n fa molt poc. Aquí tampoc ens abandona el tema de la guerra, en un lateral del celler hi ha clares empremtes de la metralla de la guerra i en el tomb que fem pel poble també trobem cases destruïdes pels bombardeigs.
De fet en aquesta zona es molt difícil deixar el tema de la Guerra de banda. Al matí de camí a Miravet ens hem aturat un moment al Coll del Moro, el lloc de la famosa foto del dictador amb els prismàtics dirigint la Batalla de l’Ebre.
Per acabar el dia ens endinsem als Ports per una carretera que ens mena a l’àrea recreativa de la Franqueta. Aquest trajecte ens permet observar de més prop les Roques del Benet i el Cap de Gos. 



Donem un petit tomb fins el Mas del Quinquet i tornem cap a Vall-de-roures a sopar i després cap a l’Hostal a dormir.

dilluns, 10 d’abril de 2006

Belchite


Comencem la jornada al bell mig de la Serra de Pàndols, a la cota 705, un lloc on es van lliurar durs combats i on trobem el monument erigit en memòria de la lleva de 1941, coneguda popularment com la lleva del biberó. Fa un dia de fort vent que ens fa pensar com devien ser aquells dies de guerra quan feia mal temps. Des d’aquest punt elevat podem veure una bona part dels llocs on es combatre al llarg d’aquells 115 dies.
El vídeo i el plànol de la zona que veiem en la nostra visita al Centre d’Estudis Batalla de l’Ebre (C.E.B.E.) de Gandesa ens ajuda a comprendre millor alguns aspectes d’aquella batalla. En les diferents sales podem contemplar material, fotos i informació diversa dels dos bàndols. Tampoc no entenem com aquest Centre no està integrat dins la Ruta de la Pau que es promou des del Centre d’Interpretació 115 dies de Corbera d’Ebre. Sembla que d’alguna manera no hi ha voluntat de posar-se d’acord i tots volen posar-se medalles.
Encara que està lluny, tenim decidit arribar-nos fins a Belchite, un altre dels pobles que s’ha conservat tal com va quedar després de la guerra incivil. Abans de posar-nos en ruta visitem una altra zona de trinxeres.

Belchite és diferent a Corbera. D’entrada el poble nou va ser construït per presoners de guerra. Totes les cases són iguals. D’alguna manera que no sabria explicar, recorden una caserna militar i per acabar-ho d’adobar als carrers encara resten noms com “Calle del 18 de Julio” i “Calle Calvo Sotelo”. Em sembla insultant que després de més de 30 anys de la mort del dictador i al costat d’un poble destruït per la guerra que ell va provocar, encara subsisteixen aquests noms al carrers.


Les cases i carrers derruïts de Belchite donen una sensació d’abandonament que no ens va donar Corbera. Dos esglésies molt grans, la torre del rellotge i convent ens fan pensar que aquest era un poble més gran, més ric i amb un cert interès arquitectònic que segurament no tenia Corbera. Però hi ha una diferència considerable a Corbera són els propis habitants del poble els que decideixen reconstruir les cases en un altre lloc, aquí no els van deixar reconstruir-lo i el van mantenir com a record i forma d’escarment.
Belchite ens deixa un mal gust de boca i el viatge de retorn a Beseit encara és llarg. Amb aquesta visita volem donar per tancat el capítol Guerra Civil per aquestes vacances.

diumenge, 9 d’abril de 2006

Corbera d'Ebre

Primer de tot anem al Centre d’interpretació 115 dies on recollim informació dels diferents espais de la Batalla de l’Ebre que podem visitar i com podem accedir-hi. La ruta s’anomena la Ruta de la Pau.


El poble vell de Corbera d’Ebre ens aclapara amb la seva destrucció i ruïna. Les cases esfondrades on hi havia hagut vida abans de la batalla i des de fa tan de temps amb només quatre parets en peus. Molt impressionat l’edifici de l’església. La façana es veu força sencera, però a l’interior només hi resten las parets i els arcs. No hi ha sostre. Gairebé tot l’espai està ocupat per les tres lletres que formen la paraula P A U i tot de cartells amb negre dels llocs actualment en conflicte. Impressiona molt.
En el passeig pels carrers buits i trobem l’abecedari de la llibertat. És el resultat d'un treball col·lectiu d’una colla d’artistes plàstics. Cadascú d’ells va fer una obra sobre una lletra de l’abecedari. Posteriorment altres artistes van fer un escrit sobre cada una d’aquestes lletres. Algun dels textos ens agraden i ens colpeixen molt.
A l’entrada del Poble Vell viu un artista en la única casa que va quedar dempeus després de la guerra i en la que vivia el seu pare. Podríem considerar a aquest artista com l’ànima d’aquest poble que manté viu el que va ser l’horror d’aquella guerra incivil. Un bon exemple és la lletra T d’aquest abecedari. Com que el nom de l’obra era l’abecedari de la llibertat havia de ser la T de Tendresa, però després de visitar el poble vell es va convertir en la T de Terror.

Ens explica que inicialment el Centre d’interpretació 115 dies, tenia que estar ubicat en el poble vell, però que finalment s’han gastat els milions per fer un edifici nou allunyat d’aquí, el veritable epicentre d’aquesta ruta. Poder mantenir aquest poble en runes en peu no és senzill i costa molt aconseguir alguna subvenció. Molt s’acaba fent gràcies a les donacions d’artistes amics seus que han participat desinteressadament en el projecte de l’abecedari i d’altres, i també de la gent que el visita.
És realment lamentable que en el que hauria de ser un intent de recuperar la memòria històrica no sigui possible aconseguir una unitat d’acció. Sembla que encara després de tants anys hi ha interessos en mantenir amagada una part d’aquesta història tan lamentable.
El nostre recorregut continua en el Memorial de Sant Bartomeu de les Camposines un punt clau de comunicacions i lloc on va haver-hi durs combats. S’ha construït un monument per retre homenatge a tos els homes que van lluitar i morir en la batalla. Podem veure fotos i biografies de participants dels dos bàndols. Ens sobta molt la biografia d’un soldat que va participar en els dos bàndols de la guerra.
També visitem alguns refugis, trinxeres i pous de tirador que es varen fer servir al llarg d’aquesta Batalla. Per ser el primer dia ja en tenim prou. Demà continuarem.


dissabte, 8 d’abril de 2006

Vall-de-roures

Emprenem camí en direcció a les terres del Matarranya. Malgrat haver fet una intensa cerca per Internet no hem aconseguit una reserva en ferm, però creiem que un cop allà no tindrem problemes per l’allotjament d’aquests dies.
Tenim dos objectius: recórrer alguns dels escenaris on va tenir lloc la Batalla de l’Ebre i tornar a un poble on vaig passar alguns estius de la meva infantesa, Vall-de-roures, i al que no havia tornat mai més.

Tres o quatre estius de principis dels 60, passava amb els meus pares uns dies a Vall-de-roures. Recordo que aleshores el viatge era molt llarg i pesat. L’arribada a Vall-de-roures era una baixada de terra que portava al pont de ferro, prop del que hi havia la fonda on ens allotjaven.
Arribem al migdia, i tret que la baixada ara està asfaltada, allà estava el pont de ferro igual que fa més de 40 anys. I prop del pont localitzo l’edifici que fa anys era un fonda. Actualment la planta baixa és una discoteca.
Un cop hem dinat, i mentre esperem que obrin la Oficina de Turisme, donem un tomb pel poble: “la volta als ponts”. Aquesta era la passejada típica dels meus estius al poble. A part del pont de ferro, també hi ha un pont de pedra i “la volta als ponts” era el que fèiem cada vespre després de sopar i abans d’anar a dormir. En aquest passeig que ampliem amb la pujada al castell i a l’església s’activen altres records de les meves estades al poble: els safareigs públics, el cinema, el camí per anar a banyar-nos al riu, la plaça, ... Com canvien les perspectives amb el pas dels anys. Trobo que la plaça del poble és petita, quan en el meu record la feia molt més gran.
En aquest tomb no escoltem a ningú parlar castellà. Estem a la franja i ja sabem que parlen català, però ens sobte que el català sigui tan majoritari: els nens parlen en català entre ells mentre juguen al carrer i les colles d’adolescents asseguts als bars també. De fet al llarg d’aquests dies a tots els llocs per on passarem podrem parlar català sense cap problema. No recordo si als anys 60 també era així.
Quan demanen informació sobre allotjament ens diuen que per aquests dies està tot ple, però aviat ens aconsegueixen un lloc a un Hostal de Beseit, un poble a sis km. de Vall-de-roures. Ens estranya que estigui tan ple com ens diuen. De fet després comprovarem que no és així. No entenc perquè actuen així. Estic segur que hi havia allotjament per aquests dies al mateix Vall-de-roures.
Ens instal·lem en l’hostal i donem un passeig per Beseit, un poble petit, però ben bonic tot esperant l’hora de sopar. Abans de dormir fem plans per l’endemà. Iniciarem la nostra ruta pels escenaris de la Batalla de l’Ebre a Corbera d’Ebre.