diumenge, 26 de març de 2006

Un altre marató ha estat possible

El despertador ha sonat a les 6. Ha arribat el gran dia. Pels que ens agraden les curses de fons la marató és la nostra gran festa, i malgrat que sabem que hi passarem mals moments, és una cursa que gaudim com mai.
Un petit esmorzar i algunes visites al senyor Roca, finalment han estat tres, i cap a agafar el tren. Arribo a la sortida un pèl just de temps. Faig tot el ritual pre-cursa, crema solar, vaselina, i l'uniforme amb la meva inseparable gorra vermella des de 1998. En quantes curses m'haurà acompanyat ???
Veig que serà impossible deixar la bossa al guarda-roba i començar la cursa a l'hora. Decidim que se la quedi la meva companya que després intentarà que li agafin. Vaig a escalfar una mica. Tinc poc temps. Encara faig un altre visita a la família Roca en forma de WC ecològic i ocupo el meu lloc a la sortida.
Veig que les llebres estan molt llunys d'on estic jo i que serà molt difícil agafar-les. No escolto el tret de sortida, però la gent es mou. Dos minuts justos per trepitjar la catifa de sortida. Això ja ha començat. Quina gentada i quanta animació en aquests metres inicials rodejant la plaça Espanya.
Al passar per davant del Camp Nou alguns criden “Campions, campions”.
km. 5: 25-30, una mica per sobre de 5, però ha estat pujada. Faig tota la baixada que ens retorna al punt de sortida per sota de 5 entre 4-45 i 4-50. Em trobo bé. La pujada pel Passeig de Gracia i Passeig de Sant Joan fa mal. km. 14, primer terç de la marató amb 1-09-45. Començo a veure que baixar de 3-30 serà complicat. La baixada cap a Sagrada Família impressionant: un passadís estret de gent animant a banda i banda. Sembla una etapa del Tour, però amb l’obra de Gaudí al fons. Noto a les cames l'esforç de la pujada i la marató només acaba de començar.
Passo la mitja en 1-45-50. Encara aguanto uns kms. al voltant de 5, però amb un ritme molt irregular, el meu problema de sempre. Les pulsacions comencen a pujar sense augmentar el ritme de cursa i decideixo regular-les.
Km. 28, segon terç el passo amb 2-21-30, encara vaig força bé.
A partir d'aquí els km. comencen a sortir entre 5-30 i 5-45 i m'avança força gent. Això vol dir que el meu ritme ha baixat considerablement. Cada km. que passo penso que queda un menys. Comença la veritable marató. Es tracta de ser capaç d’aguantar. Arribo al Parc de la Ciutadella i partir d'aquí tot està ple de gent animant. Els dos últims kms ja m'han sortit a 6. Ja només queden 7 kms. i tracto d’accelerar. Torno a fer km. a 5-40. Però un cop s’acaba la Rambla i enfilo el Paral·lel amunt em deixo anar i ja només tinc com objectiu no posar-me caminar. Prop del gir al carrer Sepúlveda em passa la llebre del 3-45, però m'és impossible seguir-la, de fet ni ho intento.
Ara jo només haig d'aguantar. Els km. passen molt lentament 6-20, 6-50, 6-57 . El darrer km. interminable 7-38, per acabar amb un temps de 3-48-50, però content d'haver acabat la meva tercera marató sense caminar. I ja en van 13.
I ara a recuperar-me de l'esforç i recrear-me amb les emocions viscudes.

dissabte, 25 de març de 2006

Tot a punt

Ja està tot a punt. He complert amb els rituals de la darrera setmana. Sortir a córrer poquet. Segons diuen els experts aquesta setmana cal descansar el cos per tal d’afrontar la marató amb ganes de córrer. Es suposa que aquest descans s’ha de notar, però de fet en el meu cas, he tingut unes estranyes sensacions de cames pesades i cansades. Alguns dies, fins i tot, tenia la sensació d’estar més cansat que quan estava entrenant fort. En realitat el cos humà és ben estrany.
He llegit els comentaris dels companys que també la correran, alguns d’ells per primera vegada. Hi ha força nervis en alguns. Cadascú explica les seves il·lusions, la seva estratègia en carrera, etc.
I a partir del dijous a menjar pasta, pasta i pasta, i fruita, fruita i fruita i beure molta aigua. M’agrada la pasta, però en començo a estar una mica fart. I aquesta tarda he begut tanta aigua que em sembla que criaré granotes.
Ahir trotar uns 30 minuts i aquest matí a recollir el pitrall a la fira del corredor i comprovar el funcionament del xip. Feia força goig la fira. Sembla que aquesta vegada la marató de Barcelona està agafant embranzida per convertir-se en una gran marató. Caldrà acabar de comprovar-ho demà al llarg del recorregut, tan en la organització com en la participació dels ciutadans, que fins ara, ha estat sempre més aviat minsa.
També he fet un repàs del recorregut i de l’estratègia tot tenint en compte les poques pujades del mateix. Ja només en queda sopar, preparar la bossa, i posar el despertador. A sobre aquesta nit canvien l’hora i dormirem una hora menys. Ja és mala sort. I les previsions meteorològiques indicant que farà calor. Córrer amb fred no m’agrada, però demà la calor també pot perjudicar. Estic a 12 hores del tret de sortida.

diumenge, 19 de març de 2006

A sis dies de la marató

Al tornar d’uns dies de vacances i de descans a mig agost vaig tornar als entrenaments. En aquell moment no tenia cap planteig. Ja a començament de setembre em va començar a temptar fer la Marató de nou. Seria la meva tretzena. Alguns dels companys d’entrenaments i curses del diumenge volien fer-la i per molts d’ells seria la primera experiència.
Es fa difícil d’explicar com s’arriba a córrer una marató, però com moltes coses comença a poc a poc. Primer fas curses de pocs kilòmetres, més tard t’atreveixes a fer una mitja marató. Vas agafant confiança i si continues en aquest món del córrer, tard o d’hora et planteges fer una marató. Acostuma a ser el gran repte. La primera vegada és només per acabar-la i en les següents oportunitats cerques millorar el teu temps. I quan ja en portes unes quantes, simplement, de tan en tan, et fa il·lusió fer-ne una, i recuperar les sensacions d’aquest tipus de curses.
Doncs tal com deia, al principi al setembre vaig començar a pensar en la marató de Barcelona del mes de març. A mesura que passaven les setmanes i feia algunes curses em trobava bé. Al principi l’únic objectiu era acabar-la en 4 hores o una mica menys. La temporada passada havia fet la Marató del Mediterrani, precisament demà farà un any, i sense preparar-la específicament havia fet un temps de 4 hores 5 minuts.
Els mesos de setembre, octubre i novembre vaig fer algunes curses de muntanya i una cursa d’orientació que cada cop m’agraden més, i a principis de desembre ja vaig començar la preparació específica per la marató.
Han estat 16 setmanes d’aixecar-se d’hora i sortir a córrer amb la foscor i el fred, de 55 a 89 km. a la setmana, en total 1030 km., i unes 99 hores corrent. A mesura que avançava en l’entrenament i les diferents curses i tests fets al llarg d’aquest període he anat ajustant l’objectiu. Aviat vaig pensar en fer-la en 3-45 i després del temps de la Mitja Marató de Granollers (1-34-40), vaig començar a pensar en les 3-30 o menys. Tinc una millor marca de 3-25-44 feta l’any 1994 quan l’arribada encara era a l’Estadi Olímpic.
I finalment després del darrer entrenament una mica fort, el d’avui, i el del darrer diumenge, ja tinc definida l’estratègia de cursa. És una estratègia una mica arriscada, però sortiré els primers 5 quilòmetres amb la llebre que posa la organització per fer 3-30, això vol dir a 5 minuts el kilòmetre. Si passats aquests primers 5 kilòmetres observo que les meves pulsacions no arriben a 160, cosa que és molt possible que es doni, deixaré el grup i tractaré de portar un ritme de 4-50 fins el 32 ó el 35 i allà ja tot dependrà de com em trobi de forces la possibilitat o no de millorar una mica la meva marca de 1994.
Si ho assoleixo estaré molt satisfet, però només que m’hi apropi ja estaré molt content.
Ara m’espera una setmana en la que entrenaré ben poquet, i a partir de dijous a menjar molts hidrats, que són el combustible que necessitaré pel diumenge, el gran dia, o com diu un amic, la gran festa.

dissabte, 11 de març de 2006

Arriba la Marató

Després d’un any d’absència, torna la marató a Barcelona, i en un nou circuït íntegrament pels carrers de la capital i passant per tots els carrers i monuments més emblemàtics de la ciutat. Fa anys que els maratonians catalans somiem en tenir una marató popular com la que gaudeixen altres capitals europees.
Coneguda és la solitud del corredor de fons que a la matinada o a la nit surt al carrer per complir amb el seu entrenament, ja faci fred, calor o plogui. Malgrat que l’atletisme de fons és un esport solitari, també ens agrada córrer rodejats pels companys que com a nosaltres gaudeixen d’aquest esforç físic de fer més i més quilometres corrent.
I tenim el somni que algun dia s’omplin els carrers de Barcelona per veure passar a aquests esforçats esportistes cadascú amb el seu objectiu. Alguns volen guanyar, altres fer un millor temps personal, d’altres simplement arribar dins dels límits que s’han fixat en els seus entrenaments, o simplement arribar a poder córrer aquests 42,195 km. sense defallir en l’intent. Cadascú es posa el seu repte personal que varia any rere any. Però fa temps que tenim un repte col·lectiu que Barcelona estimi la seva marató i que aquesta es converteixi en un dels esdeveniments esportius importants de la ciutat, com ja ho és en altres ciutats d’arreu del món.